“Ja no hi ha classe mitjana teatral”

MaóQue el teatre no viu un dels seus millors moments és obvi. Però, malgrat l’evidència, constatada per la caiguda en picat del nombre d’estrenes i d’espectadors en els darrers sis anys, es pot dir que també aquí, com en tot, hi ha matisos. “A causa de la crisi, la gent s’està esprement el cervell i estan sortint coses molt bones”. Qui fa aquesta anotació és la dramaturga Aina Tur (Maó, 1976) que, després de deu anys dedicada professionalment al teatre i amb una carrera com a autora que ja començava a albirar, l’any passat va haver de deixar Barcelona i tornar a Menorca -“com a refugiada”, diu amb certa ironia-.

“Tenia molt clar que no volia posar-me de nou darrere d’una barra per fer teatre”, explica qui fins fa poc havia treballat com a ajudant de direcció d’Ester Nadal, Teresa Vilardell o Josep Maria Miró en sales com el Teatre Lliure o el Nacional de Catalunya. Així és com, circumstancialment, ha acabat recuperant la seva illa com a “campament base”. “La meva prioritat és escriure i a Menorca tinc la pau i tranquil·litat que necessit”, comenta l’autora de Dimecres, obra que estrenà fa un any a la sala Beckett i un dels projectes que ha vist truncats en els darrers temps. “Va ser entrar el PP i dos mesos després van caure tres muntatges de la meva agenda”, recorda.

El suport del Ministeri de Cultura, el Govern balear i el teatre Principal de Maó, les tres institucions implicades, es va esvair amb la mateixa contundència amb què es va començar a aplicar la pujada de l’IVA cultural. Per acabar-ho d’adobar, a hores d’ara el sector encara no disposa de la promesa i molt esperada llei de mecenatge. Tot plegat ha derivat en una situació insòlita, impensable fa uns anys, i que s’ha traduït en una escena teatral cada cop més polaritzada. “Ha desaparegut la classe mitjana teatral”, reflexiona Aina Tur, fent un clar símil amb el context socioeconòmic actual.

“Hi ha una classe alta que ho acapara tot i ha esdevingut l’aposta guanyadora perquè fa produccions comercials que asseguren un rèdit econòmic, i després hi ha tot un magma de gent que fa feina sense cobrar un duro. I això fa tres anys no passava”, denuncia la dramaturga maonesa, que no s’està de dir que les grans perjudicades han estat les sales i també les companyies “alternatives”, abocades a “fer feina a taquilla”, que és com “fer feina per al diable”. Això la duu a afirmar que és el component ideològic, i no l’econòmic, el que condiciona la política cultural -o “anticultural”- del PP. “Hi ha una motivació política més que evident per evitar que es generi pensament crític, que és una de les funcions del teatre”, raona.

En el cas de Menorca, on assegura que “és gairebé impossible” fer una producció avui, aquesta tendència es confirma fent una simple ullada a les temporades més recents. “Fa dos o tres anys que aquí no es programa res de dramatúrgia contemporània, amb el que això implica de pèrdua de cultura teatral i també de pèrdua de lectura i anàlisi del que està passant. El teatre destil·la la realitat i aquesta perspectiva l’estam perdent”, es lamenta.

Davant d’aquesta descarnada panoràmica sobre la situació actual del teatre, que “no és més que el reflex d’aquesta societat”, Aina Tur advoca per explorar noves formes, nous llenguatges i nous espais. Una línia de feina que coincideix al cent per cent amb el concepte de “teatre fronterer” que explora el dramaturg, professor i investigador José Sanchis Sinisterra (València, 1940), i que té en la recuperació del carrer, de l’àgora grega, una de les màximes. Aquesta nova teatralitat, emparentada amb els moviments socials que han sorgit en el si de la crisi, requereix, tal com reconeix qui es considera pupil·la seva, ser més proactius per “aconseguir que una persona que transiti pel carrer es converteixi en espectadora”.