Col·laboracionistes de la foscor

PalmaA més de tots els mals que infligeixen per la seva pròpia naturalesa violenta -repressió, assassinats, exili forçat, incultura…-, les dictadures també intoxiquen tot allò que està relacionat amb elles. Un bon exemple d’aquesta intoxicació el trobam en la dificultat d’estudiar desapassionadament i des del rigor els autors de la cultura catalana que varen donar suport al bàndol sublevat durant la Guerra Civil i, més endavant, a la dictadura de Franco. Durant anys, el tema va ser tractat majoritàriament com una anomalia aberrant i gairebé incomprensible. Com es podia entendre que representants destacats de les lletres catalanes haguessin fet costat a l’home i al règim que justament pretenien destruir la cultura de què ells formaven part i eradicar la llengua amb què ells escrivien?

Reduir el tema a una aberració era la sortida fàcil. Des de fa una dècada i escaig, l’aproximació als aspectes més tèrbols d’aquests autors ‘traïdors’ s’ha normalitzat, en el sentit que ha començat a estudiar-se a fons, assumint la complexitat del tema i alhora sense renunciar a la seva dimensió ètica. N’és una bona prova La cara fosca de la cultura catalana. La col·laboració amb el feixisme i la dictadura franquista (Lleonard Muntaner editor). El volum recull una selecció de les ponències presentades al congrés The Dark Side of Catalan Culture: Far-Right Ideologies in the Work of 20th Century Catalan Artists and Writers, que va organitzar el Centre for Catalan Studies de Queen Mary, University of London, i que va tenir lloc a Londres el juliol del 2008.

En conjunt, el llibre segueix el patró resumit per Josep Murgades en la ponència sobre Eugeni d’Ors: La història de la cultura. Argumenta Murgades: “ha de proposar-se, primer i de manera indefectible, d’explicar i comprendre el seu objecte d’estudi, amb independència de si, després, decideix justificar-lo i compartir-lo o, per contra, no”. El curador del volum, Jordi Larios, destaca en el pròleg “la voluntat d’explicar i comprendre [...] tot evitant, però, el relativisme”. A més, el llibre obre el camp de visió i, tal com diu l’hispanista i catalanista Henry Ettinghausen, situa “els intel·lectuals catalans que es van deixar seduir per l’extrema dreta dins el context no sols d’Espanya, sinó d’Europa”, és a dir, just enmig de “la marea feixista” que, als anys 20 i 30 del segle XX, va arrossegar intel·lectuals de tot el continent.

Tots els noms de la polèmica

La cara fosca de la cultura catalana inclou ponències sobre Eugeni d’Ors, que passà de ser el pare espiritual i intel·lectual del catalanisme noucentista a esdevenir un jerarca de la cultura franquista; sobre Josep Pla, que segons Martí Marín va posar la seva ploma al servei del batle franquista de Barcelona (Josep Maria de Porcioles) i que, segons Jesús Revelles, s’acabà allunyant del franquisme “en veure frustrades les seves expectatives” de liberal heteorodox; sobre J. V. Foix i els seus flirtejos de joventut amb el feixisme; i sobre Salvador Dalí, traumatitzat pel terror comunista i, alhora, assedegat de poder i de glòria. Altres temes i personatges tractats són el periodista Manuel Brunet i l’actitud de la revista Destino durant la Segona Guerra Mundial.

El llibre també inclou tres ponències sobre temes i figures balears. A Aspectes del teatre a Mallorca durant la Guerra Civil, John London ofereix una panoràmica del món teatral durant el conflicte: des del conegut com a Teatro Azul, “el teatre d’exaltació patriòtica concebut sobretot en castellà per autors mallorquins” i que té representants com Guillem Sureda, autor de Los conquistadores, i Sebastià Cladera, autor de Morir por la patria, fins a aquells dramaturgs que “no van veure cap conflicte ideològic entre oferir suport als nacionals revoltats i l’ús del català”, entre els quals destaca Maria Esteve Vicens. London sobretot dedica l’atenció a l’obra El hombre que recuperó su alma, de Ferrari Billoch, d’un propagandisme maniqueu.

Per part seva, Mercè Picornell dedica la ponència a Francisca Alcover Morell, conservadora, antifeminista, partidària del bàndol rebel, que participà molt activament en política -fent mítings, escrivint articles d’opinió…- per, paradoxalment, negar la capacitat política de les dones i reivindicar el seu paper abnegat i subaltern. La tecera ponència de temàtica mallorquina és la de Jordi Larios sobre Llorenç Villalonga, que de jove va ser un falangista i anticatalanista exacerbat i que, en la vellesa, va viure com un clàssic viu de la literatura catalana. Sens cap dubte, el de Villalonga és el cas més complex d’un tema apassionantment espinós.