Carmen Vidal deixa empremta a Nova York

Nova YorkCarmen Vidal Balanzat (Eivissa, 1981) ja ni es recorda de quan va perdre la calma característica de la Mediterrània on va néixer. Guió, direcció, fotografia, televisió, videoclips, publicitat… una tot terreny del món audiovisual. L’acaben de nominar a un NY Emmy (ja seria el sisè que guanya) i té en el forn el primer llargmetratge.

Ens rep al barri adoptiu, Williamsburg, famós dins Nova York per acollir cineastes, fotògrafs, escriptors, pintors i artistes diversos. Consolidats principiants, aspirants, somiadors i venedors de fum. Carmen Vidal ja fa temps que forma part del primer grup: no tenia ni 25 anys quan va rebre l’Oscar estudiantil del 2006. Sí, Oscar vol dir un Oscar de l’Acadèmia de Hollywood.

El curtmetratge premiat, 6 a.m., mostra la vida quotidiana de diversos habitants i localitzacions de Nova York a les 6 del matí.“Estava a punt d’acabar el màster, no sabia què faria després i des del City College el varen presentar i ens varen premiar. Va ser un canvi molt fort: no estava planejat. Era un treball de classe. És el curt que més portes m’ha obert, perquè s’ha passat per festivals a tot el món i a Arte TV. Immediatament em varen oferir la feina a la televisió i va fer que m’escoltassin més quan presentava projectes”, explica la cinesta illenca.

La feina a la televisió de la qual parla és a la CUNY TV, l’emissora propietat de la Universitat Pública de Nova York. Ella forma part del programa Nueva York, dedicat a mostrar la vida de diferents persones de parla hispana a la ciutat. El programa ja ha guanyat 4 Emmy i enguany n’aspira a un altre. “És un contingut que cerca acabar amb els estereotips dels hispans a Nova York: salsa- bachata - merengue -telenovel·les. Aquí, amb petits documentals de vuit minuts, podem aprofundir i mostram tot tipus de gent que hi ha a la ciutat, i és una visió molt contemporània, fer una foto de Nova York ara, avui”.

Un exemple del que diu la cineasta de Vila el trobam en el reportatge que s’inclou en el programa nominat pels premis que s’entreguen dia 30 de març: “El reportatge és sobre una transsexual mexicana que viu a Queens i que ha organitzat una fundació que es diu Lorena Borjas. Hi ha moltes dones transgènere, mexicanes i d’Amèrica Central, que fugen d’unes comunitats on hi ha molta homofòbia i que arriben a Nova York i també hi tenen problemes”.

Valor del guardó

Si el programa Nueva York té a la butxaca 4 New York Emmys (2009-2012), Carmen Vidal en té un més. L’any passat el guanyà ella (no el programa) pel millor segment cultural. Tractava sobre el director cubà Fernando Pérez, autor de cintes com Suite Habana. Empegueïda per posar amb l’Emmy, Vidal dóna un valor relatiu al guardó. “És que a mi els premis no m’importen tant. És clar que et fan il·lusió, però no faig la feina per això: em fa més il·lusió i gràcia trobar un tema que m’interessi, investigar, explorar, fer la peça i veure-la per la televisió que el premi en si mateix. La meva motivació és cercar i contar històries diferents que no es vegin en altres mitjans i que tinguin repercussió social”.

Rebre el NY Emmy té mèrit, no només pel prestigi d’un guardó amb 57 anys d’història: el rep un programa cultural que pertany a un canal televisiu propietat d’una universitat pública. A Espanya, ambdues qüestions són quimèriques: “El concepte d’universitat aquí és molt diferent. Aquí, una universitat pública no són només les classes, sinó que té la missió d’educar el poble. I per això fan concerts, teatres, conferències i promouen que hi hagi una vida cultural a l’abast de la gent. I una de les eines que tenen és la televisió”.

‘Tránsitos’

Premiada pel món cinèfil amb els curtmetratges i pel televisiu amb els Emmy, l’evolució natural de l’eivissenca la duia cap a un destí: “El cos em demanava fer un llargmetratge. Sempre he fet el que m’ha fet il·lusió, i igual que abans em feia il·lusió escriure contes i després fer tele i curts, ara jo ja volia fer un llarg. Sentia que m’havia de posar a prova. Si un dia em deixa de fer il·lusió fer cine, idò faré una altra cosa. El que sempre faré és escriure”, assegura una al·lota que duu l’escriptura a la sang (el seu padrí era l’escriptor Cosme Vidal Llàser).

Enguany rodarà el primer llargmetratge, Tránsitos, amb el suport de dues productores de prestigi com la catalana Oberon i la mallorquina La Perifèrica. “Fer un llargmetratge és el meu somni des que tenia 15 anys. Però en el camí fins a arribar a poder complir-ho he fet un munt de coses que m’han enriquit, m’han alimentat, i esper que es reflecteixi per fer una pel·lícula molt més madura que si l’hagués feta fa 10 anys”.

Tránsitos presenta un argument molt newyorker : una al·lota que deixa la City després d’anys i decideix passar el darrer vespre amb un acabat d’arribar. Quan li demanen detalls dels actors protagonistes de Tránsitos, Vidal dribla les respostes. Més enllà de supersticions típiques en el món artístic, l’explicació és més senzilla: “Les coses canvien i qui ara pareix que et diu que sí, després pot ser que no. Depenem de tants factors i gent diferent… les coses que et digui ara poden haver canviat en dues setmanes”.

“Qui dubta d’en Clint Eastwood mirant el Grand Canyon del Colorado…”. Així arranca la cançó insígnia del darrer àlbum dels Antònia Font. I qui en va dirigir el videoclip? Sí, ella: “M’encanten els Antònia Font i som molt amiga de Joan Miquel Oliver, i rodàrem allà, al Gran Canó. Va ser una gran experiència”.

Videoclips, curts i llargmetratges, documentals, televisió, contes... cap on va el pròxim projecte de Carmen Vidal?: “El que sé segur és que sempre he escrit i sempre escriuré. Ara me’n vaig a Los Angeles a formar part d’un projecte documental transmèdia, en el qual jo faig la part de vídeo. També, és clar, he de començar Tránsitos. I a més tenc la tele. I la fotografia d’un documental… La veritat és que tenc un munt de coses per fer… Em fic en tantes coses que no calcul si no don a l’abast”, diu entre rialles. I és que ella sap que, si no tingués aquest “munt de coses” en marxa, simplement no seria ella, no seria Carmen Vidal Balanzat.