Publicitat
Publicitat

Un conte de comptes i comtes

No és el mateix contar que comptar. La diferència entre aquests dos verbs, gairebé homòfons, tal vegada podria ajudar-nos a entendre el com i el perquè de moltes de les coses que succeeixen a casa nostra.

Els que es dediquen a comptar els passatgers que circulen cada any pels nostres aeroports no es cansen mai de contar-nos les bondats de l’augment d’aquestes xifres; el que no compten, ni molt manco ens conten, és quin preu pagam en recursos per cada un d’aquests visitants. Fa dècades que conten que l’activitat hotelera és la columna vertebral de l’economia balear. El que realment interessa, però que no hem sentit contar, és quin percentatge del benefici del que genera, i ha generat, aquesta indústria queda a casa nostra per poder ser reinvertit aquí i quina part vola per no tornar mai més. Què no ho deuen haver comptat? O és que no ens ho deuen voler contar?

A ultramar

Quan arriba la temporada de les fires turístiques, ens conten la gran promoció insular que fan a ultramar. El que els costa comptar, i contar, és quant ens costen a nosaltres aquests dies que ells passen allà com comtes. En aquells estands promocionals no hi falta mai la sobrassada i les ensaïmades de Mallorca. Els ‘aqueferats’ responsables dels seus consells reguladors sempre s’obliden de contar quin és el percentatge de producte mallorquí que cal que portin aquestes elaboracions per tal de ser considerades de Mallorca. No serà que no sigui bo de comptar, ja que és zero. El que tampoc he sentit contar -per ventura és que no ho tenen comptat- és quin és el compte que cada mallorquí paga per promocionar aquests productes, que porten el llinatge de la nostra terra però que no en són fills. No és contador, aquest conte!

Són incomptables les tones de dolç i d’embotit bastards que es fabriquen cada any. Males de comptar són també les explotacions agràries que han deixat de desenvolupar la seva activitat ofegades per l’ambient hostil; contar-ho no és plat de bon gust, però no contar-ho és faltar a una realitat tan dura com dolorosa. Pareix que no fa falta saber fer gaires comptes per adonar-se que protegir les marques que van lligades a una terra, deslligant-les del fruit que en surt, és condemnar els encarregats de gestionar-la a una mort segura. Per què no ho conten, això? Amb alguns només hi compten quan ve l’hora de votar, no és estrany que adesiara no els surtin els comptes i ens passin amb contes.

A tothom li agraden els contes que acaben bé. Perquè aquest conte hi acabi, moltes coses han de canviar, i si no és així, la nostra terra no ho contarà ni tampoc comptarà per a ningú. Només nosaltres som capaços de poder obrar el canvi; si ho feim, algú hi haurà que ho conti, i si no ho conta, li’n demanarem comptes.