Els amics del Mallorca Zeitung han dedicat l'edició que ha sortit aquest dijous a demanar-se per la situació de la llengua catalana a Mallorca. A portada, un cartell: "Estim el català", en lletres grosses i, just a baix, les etiquetes #enriquiment #cultura #patrimoni #educació #tolerància #respecte #sentit comú #pedagogia, escrites en català. Són les paraules clau per al setmanari alemany i també per a les persones entrevistades.
M'agradaria poder llegir el reportatge, però malauradament no sé alemany. Sí que us puc contar que quan fa dos o tres dies va venir a l'ARA Balears la periodista del Mallorca Zeitung Stephanie Schuster, em va fer saber que a la seva redacció i també entre els alemanys residents a l'illa es demanen sovint per què sempre hi ha conflicte al voltant de la nostra llengua, per què tantes discussions, per què una llengua és qüestionada una vegada i una altra des d'alguns partits, col·lectius i persones del carrer.
La seva actitud d'incredulitat per aquests fets que tots coneixem massa bé, i també l'actitud de respecte pel català com a llengua pròpia de Mallorca, no feien sinó constatar allò que ja sabem de sobra. El pitjor mal el tenim aquí i entre la gent nascuda aquí, ningú no pot culpar-ne els de fora. Només els mallorquins (alguns, és clar, però massa nombrosos i en certes èpoques amb massa poder) no hem posat en valor la nostra llengua ni li hem donat l'estatus de normalitat que mereix.
Stephanie em deia que molts alemanys que vénen de visita esporàdica no són conscients ni que aquí tenim una llengua pròpia; altres, es demanen per què haurien de parlar català si ja han estudiat més o manco el castellà (l'espanyol, que en diuen ells), i altres tenen la influència d'aquest corrent tan poc acadèmic, tan indocumentat, que el mallorquí no és català. La responsabilitat de tot plegat té el passaport expedit aquí mateix. Per això, ara i aquí, les institucions que ens representen tenen el deure de consolidar un espai de normalitat i una posada en valor de la llengua pròpia, per moltes qüestions més importants, però també perquè no ens hagin de mirar amb estranyesa quan veuen que aquí una eina de comunicació i de cultura es fa servir com a arma política fins al punt de ser capaços de destruir-la.
