Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Espanya ens espanta

Després d’una trentena d’anys de democràcia i de vigència de la Constitució de 1978, cada vegada som més els ciutadans que ens trobam més incòmodes dins aquesta entitat política anomenada Espanya i que, al meu parer, no és més que Castella triomfant que es transvestí d’Espanya usurpant-ne fins i tot el nom.

Precisament ahir, dia 11 de juliol, commemoràvem el dia que passàrem de ser una entitat política gairebé sobirana, el Regne de Mallorques, a una província més de Castella i depenent del Consejo de Castilla. Anihilada la Corona d’Aragó, Castella va començar a fer i desfer sense el mínim respecte pels territoris incorporats al nou estat per dret pur i dur de conquesta.

Una de les poques coses en què estic d’acord amb el filòsof Ortega i Gasset és en el fet que Castella no fou capaç de vertebrar mínimament Espanya. La cultura del pactisme tan lligada als territoris de la Corona d’Aragó, Castella no la va entendre mai. D’aquesta afirmació puc concloure que en cap període de la historia espanyola no s’aconseguí una veritable unitat, i amb això vull dir unitat sincera, volguda per totes les parts, respectuosa amb les diferències dels territoris històrics. Castella era l’element central d’un Estat que a partir de la Constitució de Cadis de 1812 es convertí en la 'nación española'. El pensament orteguià de la 'conllevancia' reflecteix el que ha estat, és i serà, per ells, Espanya.

Els qui hem estudiat, professionalment o per afició (aquest darrer és el meu cas), els diferents processos històrics de l’Estat des de 1715 fins als moments actuals hem anat forjant-nos impressions diverses i particulars. Sense cap mena de dubte, el particular recorregut vital ha influït en les apreciacions personals i les conclusions que hem extret.

Personalment, quan vaig conèixer el món polític madrileny (les elits polítiques i econòmiques estatals) a principi dels anys 80 del segle passat, hi havia una certa voluntat que aquesta vegada seria possible que tots, ciutadans i territoris, ens sentíssim raonablement còmodes dins el nou sistema polític que començava el seu rodatge. El sistema autonòmic podria facilitar la convivència territorial. El fet de no fer grans ostentacions de símbols de l’Espanya més rància podia ajudar-hi...

Ara bé, una de les qüestions que més em sorprengué fou que, quan profunditzaves una mica, davall aquest vernís de l’Espanya 'plural', les elits tenien ben clares les diferències entre els territoris de les antigues corones de Castella i Aragó. No érem el mateix! L’antic mapa de l’Espanya constitucional (ells) i l’Espanya assimilada (nosaltres) continuava més vigent que mai. Us heu demanat mai per què les comunitats autònomes que sorgiren de l’antiga Corona d’Aragó eren ni més ni pus que els territoris històrics que la conformaren? En canvi, a la inversa, les de Castella se subdividiren en comunitats de nou encuny i sense antecedents històrics.

El sistema ha anat evolucionant i no per bé. Els qui ens vàrem fer il·lusions que aquesta evolució aniria amb el sentit d’una Espanya plurinacional, pluricultural i plurilingüe ja les hem anant abandonant. Fins i tot, molts dels qui creguérem que el sistema autonòmic seria un veritable avanç hem perdut tota esperança. Teníem clar que sense autonomia financera no hi hauria autonomia política. Avui podem dir ben clarament que tenim una autonomia limitada. Un sistema que ens condueix cada vegada més a patir una espoliació fiscal que no té aturador, que ens drena recursos per malbaratar-los en inversions per reforçar el poder de l’Estat i sense cap criteri econòmic.

La nostra llengua, cultura i identitat són malmenades cada divendres al Consell de Ministres. Els qui haurien de vetllar pels nostres drets, al màxim nivell de l’Estat, són personatges triats a dit (perdó, per quotes sona millor) pels partits polítics estatals. Els desitjos d’autogovern es tipifiquen com a delicte. Les seves solucions cada vegada són més clares, ja no s’amaguen de res ni de ningú, la degeneració arriba fins a desplegar lleis mordassa més pròpies d’altres sistemes polítics.

Sí, Espanya ens fa por, i això anirà a més. El sopar dels cinc a Casa Lucio a Madrid no era un sopar d’amics ni una trobada casual, estan preocupats i això aquest Estat sempre ho ha resolt collant-nos més.

La celebració per part de la Comandancia General de Balears del seu 'tricentenario' particular de la conquesta borbònica de Mallorca tampoc no es casual (al Principat no ho celebraren), ens fa sentir més colònia que mai i ens enutja més que espanta.

Aprofitem el tricentenari 1715-2015 per reflexionar, fer balanç i veure com ens ha anat des que perdérem les llibertats del nostre Regne de Mallorques. Jo ja el tenc fet i cada vegada ho tenc més clar.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF