Publicitat
Publicitat

El que auguren els sondejos

La demoscòpia no és fiable, perquè el futur no està subjecte a necessitat. Fem bé en desconfiar-ne en tant que eina predictiva, però és innegable que registra els moviments tectònics de l'opinió. El terratrèmol es produirà o no, però el gràfic pot ser una indicació acurada de l'equilibri de forces al subsòl.

Ara mateix els sondejos indiquen que ERC torna a ser la primera força d'ençà de 1931, una preeminència ara per ara intencional que caldrà realitzar políticament a les urnes. I com que les urnes són l'expressió política de la llibertat, no hi ha res més estúpid que extreure conseqüències anticipades d'un acte de llibertat multiplicat per milions d'executors. Ara bé, la mateixa llibertat explica aquest ascens fulgurant, que, si alguna cosa ens ensenya, és a desconfiar de l'aparent necessitat de les configuracions reals . En aquest cas, no sols de l'aparent defunció de l'Esquerra en el fangar del tripartit, sinó també de l'aparent necessitat de l'estructura del país instal·lada en l'imaginari popular des de la transició democràtica fins a les darreres eleccions. Un realisme intel·lectualment feble però socialment prepotent condemnava l'independentisme a la marginalitat dins l'òrbita de CiU o, alternativa encara més trista, del PSC. Del PSC no cal dir-ne res. Quan alguna cosa no produeix cap efecte ni conseqüència, és que no existeix. A hores d'ara aquell partit autodefinit com a catalanista i progressista és a penes l'espectre d'una idea, i els fantasmes no procreen. De CiU, o si més no de CDC, es pot dir que de mica en mica va assumint que la seva idea d'ell mateix com a "catalanisme majoritari" no és més necessària del que ho foren les seves victòries dels anys 80 i 90. Tant la fundació de CiU com la política que aquest partit va fer durant un quart de segle eren fruit d'una limitació estratègica de la voluntat catalana. CiU era l'expressió d'una fe nacional que no es va atrevir mai a posar-se a prova. Els qui ara ho justifiquen en nom d'una suposada necessitat històrica ni s'adonen de l'oxímoron que representa aquesta combinació de conceptes (necessitat i història) ni de la paradoxa que suposa invocar la necessitat en relació amb el possibilisme, que fou sempre el terreny espiritual de CiU.

El panorama ha canviat i, com sempre que alguna cosa canvia, el canvi demostra que la llibertat és més forta que el sentit comú, que és el sentit de la immediatesa. Per molts catalans, els encanteris de la Transició han perdut la seva màgia. En tant que espai definidor del nostre sentit col·lectiu, Espanya és una pelleringa semàntica. El seu llenguatge (Constitució, monarquia, projecte compartit, elements diferencials, autonomia, solidaritat interterritorial) ens sona tan buit com el reclam dels xarlatans de fira: "Siempre toca, siempre toca ". Què ha passat? Sí, ERC té per fi un líder que transmet ambició i confiança sense metàfores d'un dia ni embolics retòrics; sí, CDC pateix el desgast de governar a cop de tisorada; sí, la deriva espanyolista i escassament democràtica d'una Unió captiva de Duran i Lleida posa interrogants a la capacitat de Mas per mantenir la disciplina dins un projecte que s'esquinça, i sí, estem en un final de cicle, i les fórmules de l'anterior ja no serveixen. Però totes aquestes causes, compatibles entre elles, apel·len a una causa major, capaç d'actualitzar el que abans era sols una possibilitat entre d'altres. Aquesta causa és la llibertat amb què els catalans neguem la necessitat de ser espanyols pels segles dels segles i renaixem a la nostra responsabilitat històrica. Amb aquesta mateixa llibertat, que els espanyols amants de les cadenes batejaren com a " problema catalán ", cada vegada més gent desestima la superstició d'una fatalitat política que ens portaria de derrota en derrota i s'enriu dels qui amb finalitat dissuasiva evoquen un 6 d'octubre o un 1714 quan la llibertat es reclama a ella mateixa.

L'independentisme podia haver-se ofegat dins el fluid amniòtic de les possibilitats no realitzades, però des del moment que dóna mostres de vitalitat, palesa que hi ha una llibertat eficient. Doncs bé, si aquesta llibertat ara es reclama a ella mateixa, ¿què hi ha d'estrany que en reculli les energies el partit que la impulsa més decididament? Madrid, fent-se la il·lusió que tot plegat és una bogeria d'Artur Mas, posa preu al seu cap. A CiU ja hi ha algun Urkullu que somnia pastar sobre el seu cadàver polític. Són els comptes de la lletera. Si la independència és una possibilitat que encara podria descarrilar, la llibertat és també la condició de la seva eliminació per una possibilitat diferent. En canvi, el retorn al passat no és cap opció. Que el passat sigui factualment inapel·lable, no fa necessària la seva reactualització. I així com no hi ha canvi sense llibertat efectiva, aquesta tampoc es manifesta sense que aparegui un novum a l'horitzó.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT