Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Sense lliçons (o sí)

Algunes setmanes, seure aquí davant la pàgina en blanc és un exercici que mescla la paciència i la desesperació final: la paciència per trobar un tema i la desesperació quan el dia abans no hi és, el tema. Em deman com s'ho deuen fer tots els homes que opinen dia sí dia també als diaris, ràdios i televisions de ca nostra. Sempre tenen opinió de tot, sempre saben de tot, sempre tenen les dades de tot. Bé, i si no les tenen, no passa res, perquè qui els hauria de qüestionar just en aquell moment, justament, està qüestionant una altra opinió. La d'una dona, normalment.

Us imaginau que un bon dia els homes, cansats de llegir-se, escoltar-se i veure's cada dia als mateixos llocs, renunciassin a escriure, dir o fer veure les seves opinions i cedissin el seu espai a una dona? No, jo tampoc. De fet, moltes de nosaltres, si ens ho demanassin, diríem que no: per la inseguretat, l'autolimitació, per no ficar la pota, per allò de “ui, no, què he d'anar a dir? Jo no en tenc ni idea”. Dones del món, tenguem-ho clar: ells tampoc. Ells, moltes vegades –no totes ni sempre, eh, que no estic dient que no puguin opinar ni res per l'estil–, tampoc no en tenen ni idea, però el patriarcat els dóna (als homes blancs i de classe mitjana-alta, sobretot) aquest privilegi meravellós de sempre tenir visibilitat, sempre poder ocupar un espai rellevant, sempre poder acaparar (i acumular) tota l'atenció.

Us imaginau que un bon dia les dones, cansades de llegir, escoltar i veure cada dia els mateixos homes als mateixos llocs agafàssim i no callàssim mai més? Sí, jo també. Perquè crec que cada dia som més les dones que començam a avorrir els relats amb veu masculina de tot el que ens envolta i, malgrat la por del ridícul, el pànic de la pàgina en blanc i les inseguretats –que es veuen multiplicades per l'efecte 'mansplaining'–, ens atrevim a opinar i a qüestionar aquests relats impol·luts. Impol·luts de dubtes i preguntes però tacats de sentències i veritats elevades a l'infinit. I alhora som capaces d'escriure per dir, com Mireia Romo, que reivindicam el nostre dret a no poder amb tot. També escriure sobre les zones de confort, els nostres cossos i les cures, com Sònia Moll. O sobre la mort i l'amor abocant-hi tota la tendresa, com Mireia Mora. O dels marges i les nostres victòries col·lectives a espais com la Fira d'Economia Solidària de Catalunya, com Mar Vallecillos. I també sobre les violències que ens maten dia rere dia i de les quals hem de ser conscients, com Carla Vall. Escriure sobre els preus abusius de l'habitatge i com això afecta les nostres vides des d'una vessant (ultra)humana o parlar-nos d'autores que no ocupen el lloc que es mereixen, com Míriam Cano. Elles com a exemple d'una altra manera d'opinar, de dir i de transmetre, però, sobretot, de no creure's amb la veritat absoluta. De no donar lliçons. O sí, una de molt valuosa: la humilitat.

Sé que d'aquí que sigui normal que tot de dones ocupin la secció d'opinió d'un diari, les tertúlies televisives o la taula d'una xerrada com passa ara amb els homes passarà temps, però estic convençuda que amb la tasca d'iniciatives com “On són les dones?” (analitzen les tertúlies i les opinions dels mitjans i fan visible el silenciament de l'opinió de les dones) i les ganes que tenim totes de revertir la situació, res no pot sortir malament. Deixem de permetre que siguin ells els que continuïn monopolitzant el relat de la Història: no callem, no deixem d’escriure i, sobretot, no deixem de qüestionar (i denunciar) els relats que ens invisibilitzen. Perquè a nosaltres no ens fa por posar la vida i les cures al centre de les nostres activitats (també opinar o relatar) i ja estam esgotades d’haver de pagar la factura de la por dels homes cap a les dones sense por.

NOTA: va per tu, Enric Vila. Per tu i per les teves declaracions i comparacions lamentables d'aquest dimecres dematí. Tenim molt clar que qui està enviant el món "a fer punyetes" sou vosaltres, els homes, amb les vostres violències quotidianes (les quals, avui, han gaudit d'un altaveu a la ràdio pública de Catalunya). Per tu, Enric Vila, i per tots els homes (sobretot els d'esquerres) que us aferrau al privilegi de no callar mai i continuau sense renunciar a res.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF