Publicitat
Publicitat

Fi de cicle (polític)

El president del govern espanyol ha defensat la necessitat d'un sistema educatiu que "assenti una biografia comuna i que expliqui lleialment els reptes del present i es projecti cap a un futur integrador". I ha considerat que és una obligació inexcusable dels governs articular polítiques "que ajudin a conscienciar el ciutadà sobre la pertinença a un determinat col·lectiu que comparteix vivències i valors democràtics".

Els elements que Rajoy defensa per a Espanya -una biografia comuna, un relat lleial explicador del nostre temps, el sentiment de pertinença col·lectiva, una cultura compartida basada en valors democràtics- són els que qualsevol Estat de manera habitual reforça i promou entre la seva ciutadania. En qüestions d'identitat nacional els estats no són neutrals sinó que han de mantenir viva la consciència d'un nosaltres, condició indispensable per a qualsevol projecte de vida en comú.

El problema rau en el fet que l'estat espanyol no és un estat unitari, sinó que en el seu interior habiten ciutadans amb identitats i pertinences nacionals diferents, la biografia, llengua i cultura dels quals sovint han estat perseguides, silenciades, menystingudes o minoritzades pel mateix estat que ha actuat en nom o a favor d'una única llengua, cultura i biografia, la de la nació castellana. Molts dels enfrontaments i desacords educatius que hem tingut i seguim tenint (respecte de la llengua o de la visió de la història) o dels enfrontaments mediàtics (la manera d'interpretar els esdeveniments), o dels enfrontaments simbòlics (les banderes, els himnes, les seleccions esportives) o dels enfrontaments axiològics (les curses de toros, el paper de la religió, els nivells de tolerància) són bons indicadors d'aquesta diferència nacional.

Una biografia en comú, hem estat dient des de la Transició, només és possible des del coneixement i el reconeixement del fet plurinacional. I això no només no s'ha produït sinó que des d'Espanya s'ha combatut en tots els fronts per intentar imposar un pensament únic. El desig d'espanyolització dels catalans per part del ministre Wert o els repetits atacs a la llengua catalana per part dels governs del PP al País Valencià, a les Illes o a l'Aragó en són una prova ben recent.

La resposta a la resistència catalana ha estat per part del govern espanyol reclamar lleialtat i imposar el corró de la legalitat constitucional. Pel que fa a la legalitat, el malaguanyat Michel Crozier deia en un llibre que " on ne change pas la société par decret" , però Rajoy, registrador de la propietat des dels 24 anys, segur que no ha llegit Crozier. Quant a la lleialtat, sembla que el govern espanyol defensi encara el model medieval-feudal, un model unilateral en què els serfs tenien el deure d'obediència deguda envers el senyor sense cap deure recíproc per part d'ell. Però la concepció moderna i catalana de la lleialtat implica compromisos mutus i equivalents entre les parts, i fa derivar aquests deures de la signatura simbòlica d'un contracte basat en el consentiment voluntari dels ciutadans. Un contracte que, en cas d'incompliment, es pot trencar o canviar.

En contextos plurinacionals tenim identitats complexes i podem exercir lleialtats compartides. Ja ho fem cada dia en el context europeu. Però això requereix el reconeixement de les identitats nacionals i l'acceptació de l'exercici de sobiranies compartides. Aquests dos elements són els que han estat incomplint invariablement els governs espanyols i són, a més, els que facilitarien i reforçarien -en cas de compliment- la coexistència de projectes nacionals compatibles o fins i tot l'existència d'un projecte polític compartit.

Estem vivint el final d'un cicle, assistim al fracàs del vell somni d'un pretès consens constitucional sobre els valors aglutinants que havien de fer atractiva l'existència d'una vida i una cultura política comunes. Els mecanismes d'acomodació, encaix o integració que havia d'oferir l'Estat a Catalunya s'han demostrat insuficients. Les institucions espanyoles no tan sols ignoren la nacionalitat catalana sinó que majoritàriament la neguen o la rebutgen; propugnen una visió unívoca de la història i fa temps que van enterrar l'esperit i la lletra de l'Estat de les Autonomies. Durant la vigència del cicle, molts catalans havien cercat els mecanismes polítics, jurídics i administratius de la seva existència nacional dins l'estat espanyol. Ara ja no. Els requisits del contracte no han estat acomplerts. S'ha trencat la lleialtat. El Parlament els ha donat una nova legitimitat. I treballen per una nova legalitat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF