Publicitat
Publicitat

Art des de l'interior / País de vistes reduïdes

Art des de l'interior

Un escriptor publica allò que li agrada. Abans de treure un llibre, l'autor i l'editor n'estan prudentment satisfets. La resta d'obra, l'estripa o la desa en un calaix. La casa d'un escriptor serveix, doncs, per amagar les vergonyes dels seus textos menys reeixits, que intentarà que mai no pugui llegir ningú. En els pintors, en canvi, el procés potser és al revés. Sovint es queden la millor obra a casa perquè, de tan bonica, els sap greu desprendre-se'n. Al capdavall, d'un llibre en pots tenir trenta d'iguals però una pintura, si te la vens, qui sap si la tornaràs a veure mai més. Vaig pensar en això passejant pel MNAC i veient els murals immensos d'Antoni Tàpies, obra que ell tenia a casa seva i que, més enllà del seu cercle, no havia vist mai ningú. Una de les grans atraccions artístiques del sud d'Europa d'aquest estiu és veure aquesta doble exposició -a la Fundació Tàpies i al MNAC- que, amb un sol tiquet, et permet entrar als dos edificis per admirar els quadres que Tàpies va guardar per a ell. Això permet descobrir obra inèdita, obra íntima i obra estimada per l'autor. Una exposició, dos museus en una idea insòlita de Vicent Todolí que val la pena visitar per admirar o, si convé, criticar. Aquesta setmana, per exemple, s'ha jubilat Francesc Fontbona, un dels historiadors de l'art més reconeguts arreu, i s'ha acomiadat atiant una polèmica que ja va encendre en vida del mateix Tàpies. Fontbona considera, segons va publicar a El País , que s'ha sobredimensionat la genialitat de Tàpies. Creu que encara se'l jutja sense prou distància ni independència. Les pressions perquè no sobresortissin altres artistes de la seva generació, els interessos dels marxants i l'etiqueta de la resistència encara pesen massa a l'hora de valorar-li l'obra. Un debat apassionant que només el temps resoldrà.

País de vistes reduïdes

Quan Catalunya sigui independent, el Camp Nou tindrà, pel cap baix, una nota a peu de pàgina. L'escàndol Guruceta i les manetes al Reial Madrid potser tindran poc a veure amb la consecució de l'estat propi, però hi ha altres esdeveniments que sí que hauran contribuït a fer història. Pensem en la primera senyerada massiva a l'estadi -el Dia dels Innocents de 1975-, en el retorn de Tarradellas abans d'un Barça - Las Palmas, en l'acte de la Crida que va omplir-lo de gom a gom, en el concert de Lluís Llach que va tancar la Transició, en els millors partits de la selecció catalana, en els crits d'independència al minut 17 i 14 segons durant tota aquesta temporada i, esclar, en el Concert per la Llibertat de demà. Són fites de les que sumen i queden. Per això tanta gent vol ser al costat de Dyango i, per aquest motiu, s'han hagut de posar més entrades a la venda de les que inicialment havien previst els organitzadors. I és que el Camp Nou està pensat per plantar-hi dues porteries i no un escenari. Encara que els Tres Tenors, el Bruce o Joan Pau II hagin fet el seu espectacle al camp del Barça, un estadi de futbol no està pensat per a fer-hi concerts i, d'aquí, en sorgeixen algunes incomoditats. Per a la festa de demà, per exemple, s'han venut moltes entrades amb visibilitat reduïda, un eufemisme per dir que no hi veuran tres dalt d'un burro. Tant se val que TV3 doni el concert en directe, molta gent hi vol ser per demostrar que no som pocs i, sobretot, per d'aquí uns anys poder dir "Jo hi era". És una metàfora prou precisa d'allà on som ara mateix, en un país amb vistes reduïdes on la gent ha passat per damunt dels partits i, entre la tossuda voluntat d'uns i les recances dels de sempre, no sabem si anem a Ítaca o tornem enrere. Ves per on, un altre debat apassionant que només el temps resoldrà. Esperem, en defensa pròpia, que sigui aviat.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT