Publicitat
Publicitat

Irlanda del Nord: més de 3.500 morts en quatre dècades de violència

Un acord entre Londres i Dublin garanteix a la província el dret a decidir la unificació amb la resta de l'illa si ho decideix la majoria de la població

El conflicte a l’illa d’Irlanda, i a partir dels anys seixanta del segle passat, a Irlanda del Nord més específicament, travessa tota la història del segle XX britànic i irlandès. Dues comunitats dividides i enfrontades històricament per raons religioses, la protestant i la catòlica, i dos governs recelosos l’un de l’altre fins fa menys de tres dècades, el de Londres i el de Dublin, van alimentar o no van fer res per aturar una violència que ha costat, segons el recompte que han fet els periodistes David McKittrick i David McVea, 3.651 vides humanes entre el 1966 i l’any 2000.

1919-21, la guerra anglo-irlandesa

Inici de la guerra anglo-irlandesa, després que la victòria electoral del Sinn Féin dugués al poder a un govern partidari de la independència de l'illa, sota un règim colonial i d'ocupació militar. Com a resposta al desafiament, Londres empra la força. A més, el 1920 aprova la llei per la qual es crea Irlanda del Nord. El primer parlament de la província es escollit el 1921. El mateix any, es negocia una treva entre l’IRA i l’Exèrcit britànic. El tractat anglo-irlandès permet finalment la creació del Estat Lliure Irlandès, els dits 26 comtats. Es convertirà en república el 1949.

1960-1971, el moviment pels drets civils

Període d'inici del moviment pels drets civils a Irlanda del Nord per posar fi a la discriminació contra la població catòlica, en minoria a la província. Al llarg de tota la dècada es produeixen incidents amb graus de violència diversa. El 1966 es van comptabilitzar els primers morts arran del conflicte. L’any següent es crea, oficialment, l’ Associació pels Drets Civils d’Irlanda del Nord. El 15 d’agost de 1969, l’Exèrcit britànic es desplega als carrers de Belfast. La tensió no deixa de créixer. El febrer de 1971 mor Robert Curtis, el primer soldat britànic assassinat per l’IRA. A l’agost, Londres accepta la introducció de mesures de confinament que proposa l’unionisme des de Belfast contra la població catòlica.

1972, l’any més sagnant de tres dècades terribles

El gener de 1972 va tenir lloc el Diumenge de Sang, amb el resultat de 14 morts catòlics que es manifestaven pacíficament als carrers de Londonderry i que van ser tirotejats per forces de l’Exèrcit britànic. Aquest és l’any més violent, amb 497 víctimes mortals en total. El 1974 i 1976, el nombre de morts superarà els 300.

En aquells moments, en lluita, hi havia, d'una banda,  tres grups paramilitats unionistes que practicaven el terrorisme, més l’Exèrcit britànic i les forces policials nord-irlandeses (RUC), i d’una altra, l’ IRA, amb diferents escissions al llarg de la seva història.

Les xifres del drama són espaordidores. Alguns dels episodis més significatius d’aquests anys són l’ atemptat contra la 'premier' Margaret Thatcher (1984), responsable última davant dels republicans de la mort de diferents presoners polítics, entre altres Bobby Sands, per vaga de fam, el 1981. Amb tot, també s’avança políticament, amb la signatura de l’acord Anglo-Irlandès el 15 de novembre de 1985, en què per primer cop Londres accepta un paper d'assessor del govern de Dublin per intentar resoldre el conflicte armat.

La violència, però, no té aturador. El 1994, per exemple, tot i que l’IRA i els Escamots Unionistes Militars va proclamar una treva, es va saldar amb 90 morts. El mateix any, però, Gerry Adams ja admet converses amb l’IRA per intentar consolidar una treva. La implicació de l’administració nord-americana, amb Bill Clinton al capdavant, és fonamentalment també en aquests moments.

1998, el Divendres Sant

L’arribada de Tony Blair el maig de 1997 al govern britànic dona una empenta a les converses de pau. El Sinn Féin, amb Adams i McGuinness com a líders, intensifica els esforços per aconseguir un alto el foc de l’IRA. Finalment, el setembre del mateix entra en les negociacions, tot i que de forma reticent. Una famosa declaració de Martin McGuinness en aquells mesos és que el " Sinn Féin hi va, a la taula de negociació, per esclafar la Unió".

Amb molts estires i arronses, amb dubtes i declaracions contradictòries d’una banda i de l’atra, i del govern de Londres, finalment el Divendres Sant de 1998 es signa un acord de pau, molt fràgil, però que ara és vist com fundacional. Hi implica el decomís progressiu de totes les armes dels grups paramilitars. No serà fins al desembre d’aquest mateix any que la Força Unionista dels voluntaris de l’Ulster no iniciarà el procés. Amb tot, és una molt petita quantitat d’armes les que lliuren. Set anys després de l'Acord de Setmana Santa, el juliol de 2005, l’IRA ordena la fi de la seva campanya militar, i proclama que perseguirà els seus fins – la reunificació de l’illa– per mitjans estrictament polítics. S’acaben així més de 30 anys de violència.

2006-2017, el govern compartit

La determinació d’homes com Martin McGuinness, la superació lenta però progressiva de l’escenari quotidià de violència viscut a l’Ulster i un darrer esforç negociador, catalitzat als Acords de Sant Andrews, de 2006, fan real el que Tony Blair va considerar del tot impossible en el moment en què va arribar a Downing Street, el 1997: que Martin McGuinness i Ian Paisley, líder del Partit Democràtic Unionista (DUP), compartissin govern. Enemics aferrissats i semblava que irreconciliables, tots dos amb un passat violent amb responsabilitats a l’IRA, d’una banda, i amb els paramilitars unionistes, d’una altra, ratificaven la fórmula impulsada per la devolució de poders.

El govern de Stormont, l’assemblea d’Irlanda del Nord, l’han de compartir els grups polítics majoritaris de les dues comunitats. La mort de McGuinness, la incertesa que ha obert el Brexit i una ferida encara latent, que es veu físicament en molts llocs del nord de l’illa, on encara hi ha murs als carrers de Belfast que separen la vida de les dues comunitats, fan que encara s’escampin algunes ombres de dubte sobre el futur d’un territori prou sofert. Amb tot, un acord que vincula a Londres i Dublin, signat el desembre de 1995, garanteix que en el futur els ciutadans nord-irlandesos podran decidir, si així ho consideren oportú, la reunificació del nord amb la resta de l'illa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF