Publicitat
Publicitat

Josep Cuní: "No sóc qui us penseu que sóc"

Bèstia periodística. Intens. Constant. Responsable i hiperexigent. No coneix el fracàs. Quan és aquí vol ser allà; quan és allà es pregunta per què ha marxat d'on era. Insatisfacció permanent. Li agradaria ser una mica més gamberro. De petit li deien "caaaaaalla" i de gran li agradaria saber escoltar més. Té clar quin és el titular de la seva vida: No sóc qui us penseu que sóc. I desmunta el personatge del Cuní en cada frase.

Arriba tard però dispara titulars des del minut 1: Visc de compromís en compromís / La vida em porta a mi i no jo a ella / Sóc previsible per a mi mateix / Em tinc molt avorrit. Serè, sincer, segur. Seu incorporat, colzes sobre la taula, mans al vol; discurs perfectament articulat: cap frase en va, res sense sentit, tot porta a algun lloc. Molta pausa, molt matís, sempre la paraula exacta. Comença breu, acaba estenent-se. Pura retòrica. Parlem de parlar massa. I també del silenci: Qui et fa callar? La meva dona: amb una simple mirada.

1. NO M'ESTIMO TANT. Es té après. Es coneix. S'ha pensat i analitzat. I viu en lluita permanent entre el que voldria fer i el que fa. L'escolto atenta, parla concentrat: cada paraula al seu lloc. ¿T'estimes molt a tu mateix? Menys del que la gent es pensa. Fa un silenci i subratlla exactament les mateixes paraules: Menys -pausa- del que la gent -pausa- es pensa. Creix en intenció i segueix: Cada dia admiro més les persones que no tenen problemes d'autoestima. I tu, ¿com vas d'autoestima? Depèn del dia: funciona una mica com l'Íbex-35. (Som)riure i (semi)silenci. ¿Cotitzen a l'alça avui els valors? Avui no és un bon dia: em sento físicament i mentalment cansat. Atrapat? Sí: no puc trencar amb tot el que tinc. I quan paro, penso: només és dimarts i el divendres tardarà molt a arribar.

2. NO SÓC (TAN) RACIONAL. Parla sincer. Pausat. Donant més protagonisme a unes síl·labes que a d'altres. No perd mai el fil. I tira d'un to més relaxat del que m'esperava: em parla d'una rutina que l'ofega i de ganes de trencar-la; però també de la por a fer-ho. Autoexigència, hiperresponsabilitat, constància: sempre al 150%. Ets un pencaire? Sí. Però no només: un pencaire és el senyor que agafa l'aixada i cava a l'hort. ¿Som un país escàs en elogis? Sí. Més enllà de treballar hi ha d'haver talent. Callem i me l'imagino dirigint: ¿Hi tens amics a la redacció? Pausa i reflexió. I després, contrapregunta: Què és l'amistat? S'autopregunta i s'autorespon: Jo en tinc molt pocs, d'amics; no m'he sentit mai dotat per a l'amistat. Qui és el teu gran confident? Segurament sóc JO: i per això visc malament amb mi mateix. Intento ser racional encara que sóc molt més emotiu que lògic.

3. NO SÓC FÀCIL. Seguim. I competitiu, ho ets? No m'agrada competir però estic obligat a a fer-ho. ¿Acceptes que guanyi un altre? Sí, però no m'agrada perdre. Contundència. I quan passa, què? Reacciono: no em llepo les ferides, perdre m'estimula. ¿Ets bon company de professió? Procuro ser-ho: he intentat no donar cops de colze. Anem un pas més enllà: Diries que ets generós? No m'he preguntat mai si sóc generós o si sóc ambiciós: el que tinc clar és que sóc complicat, i aquí dins hi cap tot. ¿Dos rivals es poden entendre? Si s'entenen en l'aspecte humà, sí; si no, es poden voler matar. En tens algun, d'aquests? Per part meva no; però suposo que per l'altra part algú hi ha.

4. NO SÓC LLIURE. No sap si és periodista perquè és com és o si és com és perquè és periodista. Ha prioritzat l'obligació a la devoció. I s'ha bolcat en la professió. ¿T'ho passes millor a la feina que a la vida? Ara ja no. Pausa i rectificació: O perdó, ara menys que abans. On queda la família? La meva dona ha sigut el contrapunt racional, sempre. I he tingut uns fills que m'han perdonat no haver-hi estat. Què és el més important que has après d'ells? La capaciat de ser feliç. I també de ser lliures. Ho ets tu? No. No me n'he sentit mai: jo sóc un ostatge de mi mateix.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF