Publicitat
Publicitat

Hem fet cinquanta anys

Si hi ha una edat en la qual no s’és ni massa jove ni massa vell, aquesta és la nostra, la dels que acabem de fer els cinquanta. M’hi va fer pensar un amic a qui no feia gaires dies algú li havia dit que, havent fet els cinquanta, ho tindria molt complicat per refer la vida i tirar endavant.

Ningú no parla de la gent de la nostra edat. I, si ho fan, és com de passada, com si fos una edat per no quedar-nos-hi, com si entre el menjador de la joventut i la sala d’estar de la vellesa oficial no hi hagués res més que els anys voraços de la paternitat, i poca cosa més. De tant en tant ens fan memòria de les dades de l’atur i, més enllà de posar de manifest que hi ha atur entre la gent adulta, el temps que s’hi dedica és molt inferior al de la gent jove.

Haver fet els cinquanta ens permet mirar enrere amb tranquil·litat: ens coneixem, sabem qui som, la major part de vegades sabem el que volem. Però també ens hauria de permetre mirar cap endavant amb serenitat, conscients que encara ens queden dues o tres grans batalles per lliurar.

Perquè això s’esdevingui, però, cal que abans passin algunes coses: primer cal deixar clar que, avui dia, una persona als cinquanta no està per retirar-se. Caldria que des de les administracions, però també des del conjunt de la societat, desmentíssim aquells que ens volen dur a la reserva abans d’hora. Cal dur a terme una campanya de prestigi dels cinquanta anys de vida. No s’ha de fer imitant els espectacles molts cops patètics dels festivals que esdevenen els projectes per a joves. Aquest tractament de la joventut com a classe social és d’una gran banalitat, i fa molt de mal a les generacions posteriors. Les oculta, les minimitza, precisament quan són aquestes generacions, les nostres, les que ho passen objectivament pitjor.

Caldria que hi hagués algunes accions combinades per evitar l’espectacle de veure persones plenes de força i de vida prejubilades per culpa d’una societat que no accepta bé que ens fem grans.

¿Quan començarem a dir que la gent de la nostra edat és la més ben preparada per fer front als nous reptes que planteja la societat? Reivindico la potència creativa i arrelada dels cinquanta. No massa joves, no massa vells. La motxilla carregada d’experiència, ara que es valora tan poc, i el cervell alliberat dels ensonyaments dels més joves. ¿Quan començarem a dir que volem treballar més anys, en condicions, sense parar la mà, però ben coberts per allò que hem cotitzat durant els darrers trenta anys? ¿Quan començarem a dir que és la nostra generació la que va començar a patir la crisi de l’any 2007 amb quaranta anys, i n’estem sortint pels volts dels cinquanta només amb copets a l’esquena? Si hi ha una generació que pot ser conscient dels errors comesos, de les mesures fallides, però també dels encerts individuals i col·lectius, aquesta és la nostra.

Som la generació de la independència, perquè nosaltres encara hem tingut edat per veure el que era una dictadura, i som dels pocs que ens manifestàvem per la llibertat del país quan encara no era moda, i havien de passar molts anys perquè ho fos. La nostra generació és la de les mestres de primària que, malgrat el mal d’esquena o l’afonia, tenen esma de rebre els pares i les mares quinze anys més joves que elles amb un gran somriure i un mar de petons. La nostra és la generació de les enginyeres de Nissan i dels dependents del centre comercial o la botiga. És la generació que valora una atenció personalitzada, un cambrer atent o una taxista informada. Diguin el que diguin, la nostra és la generació que dóna el to del país, la que posa les coses a lloc, la que, tot i fatigar-se molt més que fa deu anys fent el que feia aleshores, mai no es posa les mans a la butxaca ni mira cap a una altra banda.

Per ser just, podem dir el mateix de les altres generacions, sobretot de les que ens precedeixen. El que passa és que de nosaltres mai no se’n parla. És cert que ja no estem per a segons què. És igualment cert, però, que abans de posar-nos en un prestatge algú hauria de pensar que la possible nosa que fem pot esdevenir un gran actiu pel canvi, per la generositat, per les ganes de fer comunió comunitària.

El govern de la Generalitat hauria d’ocupar-se de la nostra generació. No tant com ho fan amb d’altres, estant-hi massa a sobre. Ocupar-se’n vol dir fer accions perquè tothom que vulgui treballar pugui. Ocupar-se’n vol dir no permetre que ningú cremi l’agenda si es queda a l’atur. Ocupar-se’n vol dir dignificar i ser dignificats.

Ni massa joves ni massa vells, nosaltres també haurem de fer el que sigui a les nostres mans per ser dignes del país que estem llegant i que podem dir que estem fent entre totes i tots nosaltres.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT