Publicitat
Publicitat

El primer editorial d'una temporada històrica. L'editorial d'Antoni Bassas

Ja hi tornem a ser…
Estem contents de saludar-los en començar una nova temporada, i de convidar-los, en nom de l’ARA, a  compartir els editorials del matí d’un any que comença amb unes eleccions en què ens juguem el futur de Catalunya.
La pregunta que més cops m’han fet aquest estiu era molt clara, i molt breu: “Guanyarem?”. (Durant molts anys, aquesta era la pregunta dels seguidors del Barça, però aquest estiu no, aquest estiu la cosa no anava de futbol, precisament).
Si parlem, estrictament, del resultat de les dues candidatures pel ‘sí’ (Junts pel Sí i la CUP), sembla que la majoria absoluta és a l’abast, però dependrà de la capacitat de fer una campanya que combini dos factors que el procés ha tingut sempre en grans quantitats: arguments i il·lusió; que encomani votants que viuen fora del ‘sí’ consolidat o que viuen, informativament, dins el sistema informatiu que escriu i parla des de Madrid. I això és difícil, entre altres coses perquè mentre que els mitjans catalans són més plurals, tant de línia editorial com de convidats a les tertúlies  i entrevistes, els mitjans espanyols continuen silenciant i condemnant les veus pel ‘sí’ o pel dret a decidir.
Una altra cosa és quins efectes pot produir una majoria absoluta d’escons: si parlem de la independència, hem d’admetre que entrem en un terreny desconegut, i que només un gran resultat d’aquestes llistes pot obligar Madrid i Brussel·les a reaccionar.
Ara, si ens quedem al terreny conegut, ja sabem el pa que s’hi dona. Mentre el ‘sí’ busca el debat, el ‘no’ el nega. Exclou la independència del pensament pensable. La redueix a una fugida de Mas, a una marcianada; són els de la persecució del castellà a Catalunya, amb això ja està tot dit. O no, no està tot dit: només cal que vegin aquesta portada de ‘La Razón’.
O la de l’ARA: durant l’actual legislatura, el govern espanyol ha gastat 8.737 milions d’euros més del que estava previst inicialment en defensa. 8.700 milions és, aproximadament, un any de sanitat a Catalunya.
Si hi afegim, als vots del ‘sí’, les expectatives de Catalunya Sí que es Pot (la confluència d’esquerres d’Iniciativa, Esquerra Unida i Podem), el que és clar és que Catalunya pot acabar donant uns resultats que confirmaran, més que mai, allò que és una constant a cada elecció: una cosa és el sistema polític espanyol i l’altra el català. Una majoria per la independència i d’esquerres fa de Catalunya un altre país, diferent d’Espanya, literalment. “Guanyarem?” era la pregunta.
Ahir vaig escriure a l’ARA que la pregunta pot ser fruit del realisme, que és imprescindible. El que no pot ser és por de perdre, en un país que ha guanyat, encara que sigui provisionalment, la cohesió social, la irrellevància de la ultradreta, la cohabitació lingüística, la creativitat artística, la vida associativa, la internacionalització de l’economia, la dimensió mundial de la capital. Són victòries imperfectes, però victòries. Sovint silencioses. Sovint silenciades o, fins i tot, negades. Però victòries, perquè han permès una anàlisi àmpliament compartida: no podem seguir amb aquest ofec de l’estat espanyol. Per això, una immensa majoria de catalans vol decidir l’estatus polític de Catalunya, i d’aquesta majoria una part important ha fet un pensament simultani: voler-se governar com tothom. Si Catalunya ha arribat aquí és que ja fa temps que ha guanyat la batalla de reconèixer-se a ella mateixa, i ara vol ser reconeguda pels altres. Som una societat activada políticament, socialment. Som al segle XXI, en una Europa democràtica. A la justa reivindicació de Catalunya i la manera enraonada amb què l’expressa no li pot haver arribat l’hora de la por de perdre, sinó la de la il·lusió de guanyar.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF