El 33 s’esllangueix, a cop de pindoleta
La via d’aigua d’audiència que s’ha obert a TV3 -i la utilització política interessada que se’n fa, diguem-ho tot- comporta que la Corporació pateixi una altra sagnia sobre la qual hi ha ben poca alerta pública. Parlo dels anomenats segons canals, és a dir, el 33/Super3, el 3/24 i l’Esport3. Aquest novembre els tres canals han sumat un 3,3% d’audiència: és la seva pitjor dada conjunta històrica. Cadascun dels canals té la seva problemàtica específica. Jo avui voldria parlar del 33. Fem una mica d’història (contemporània).
El setembre del 2012 les dificultats pressupostàries de la casa van obligar a passar de cinc canals -comptant-hi TV3- a quatre. La solució va ser fusionar el 33 i el Super3. Aquell últim mes, els dos junts van aconseguir un 2,8% de quota de pantalla: 1,3% i 1,5%, respectivament. Només trenta dies més tard, la dada del canal híbrid era de l’1,5%. Adéu a la meitat de l’audiència. I la tendència, a partir d’aleshores, no ha sigut precisament la de guanyar múscul. En els últims vuit mesos el canal s’ha estancat en un persistent i incòmode 1,2%, la seva xifra més baixa. Tres dècimes de l’1,5% a l’1,2% pot semblar poca cosa, però és un decreixement del 20%.
No sé quin impacte concret ha tingut en l’audiència, però crec que un dels errors greus que ha comès el 33 és sucumbir a la cultura de la pindoleta, el màxim exponent de la qual és el Tria 33. Tot ben picat, sobretot. Visca la càpsula de tres minuts. Però si tens una entrevista amb un director de cinema de primera línia, posem per cas, és miop relegar-la a internet i oferir-ne per les ones només un glopet de tres minuts. Un canal com el 33 ha de generar adhesió i militància. Ha de ser una experiència. Si tens un contingut de primera, posa’l íntegre. I esclar que vivim en un paradigma d’immediatesa, però si hi ha un espai audiovisual on es pot fer respirar un determinat tipus de continguts rars, excèntrics o simplement profunds, aquest és el 33. Que parlem de cultura, coi.
De la mateixa manera que iCat ha començat a tornar a la FM que no havia d’haver abandonat, el 33 també mereix una sacsejada que li permeti adquirir més caràcter. Una eina poden ser els continguts específics i en profunditat. Més enllà dels programes enllaunats, cal acompanyar més de prop la rica escena cultural de Barcelona i del país. De bons periodistes culturals, a la Corpo, no en manquen: no és un problema de talent, sinó de motivació, definició, visió, lideratge i recursos. I em consta que alguns directius donen voltes a la remodelació del canal. El 33 hauria de deixar de voler assemblar-se a un catàleg d’Ikea per ser una revista moderna, rabiosa, atractiva, visual. Viva, en definitiva.
