Publicitat
Publicitat

La velocitat substitueix l'aventura

Vaig conèixer el director de l'ARA en un col·loqui sobre els valors del París-Dakar, fa gairebé vint anys. Jo defensava la cursa i ell no. Si ara ho repetíssim, no m'enfrontaria a en Capdevila amb la mateixa contundència. I no perquè ell sigui això, el cap. El Dakar m'ha anat decebent. Des que va marxar de l'Àfrica té poc d'aventura. Diuen que és més friendly , però continua sent un business ; per als organitzadors, és clar. Qui dorm al bivac és perquè vol: sovint hi ha un hotel a tocar del final d'etapa. N'hi ha que, malalts d'una melangia que no entenc, diuen que ha perdut autenticitat perquè a l'Amèrica del Sud sempre hi ha un hospital a prop dels accidents. Millor. No veig la necessitat d'engrandir la llegenda de res a base de sang. Per això, ja hi havia els toros. És una cursa a l'esprint que dura quinze dies i el que la mecànica vulgui. El misteri ja no és trobar aquell pas amagat. La màgia és en els límits que fan que després de centenars de quilòmetres a tota pastilla les diferències entre els millors siguin de segons. Què els marca?