Publicitat
Publicitat

LLIGA DE CAMPIONS

El Barça serà primer de grup després de guanyar un partit preciós en què va caldre suar molt (2-3)

El toc del Barça sotmet l'agressivitat del Milan

Difícilment es guanya a San Siro sense patir una mica. Serrant les dents quan el Milan va mossegar i imposant el seu etern toc la major part del temps, el Barça va imposar-se per primer cop a l'estadi milanès amb Guardiola com a tècnic, i va sumar tres punts que posen el punt i final a la història d'aquest grup H. L'equip torna avui a casa amb l'objectiu complert, i l'últim partit amb el BATE serà un tràmit per a un equip que va saber trobar solucions a un enfrontament molt exigent.

Tant li fa que el Milan ja no sigui aquella màquina de fer futbol d'inici dels anys 90 ni tingui la solidesa d'aquell que fa poc guanyava Champions. L'escut del rival i l'escenari pesen, i en alguns moments la defensa blaugrana va tenir més feina del que és normal davant d'un equip que ha fet seu l'estil de joc d'Ibrahimovic: vertical, directe, físic. Un estil que no comparteix un Barça en què el suec no tenia lloc. Guardiola ho va apostar tot a un sistema tàctic en el qual tot fluctua, en el qual es fan gols sense davanter centre nat i en el qual la disfressa de golejador entrant pel mig se la pot posar Messi, Cesc o Xavi.

Sense Alves ni Iniesta, la pissarra de Guardiola va sorprendre, tot i que l'esperit era el mateix. San Siro es menja els covards, i Guardiola desitjava especialment apuntar-se aquest triomf en un estadi sempre dur jugant com el Barça sap fer-ho. El tècnic de Santpedor va recuperar la línia de tres (Puyol, Mascherano i Abidal), i va situar inicialment Thiago Alcántara de fals 9, amb Messi per la dreta i Iniesta per l'esquerra. Als 10 minuts de joc però, Thiago ja passava a la dreta per cedir a Messi la posició de fals 9, amb el suport de Cesc just darrere. I durant el partit es va retornar a la línia de quatre en defensa, perquè el Milan esgarrapava. I és que el Milan va ser més valent que al Camp Nou, on la fortuna li va regalar un 2-2 que convertia el partit d'ahir en una cita que calia guanyar sí o sí.

San Siro, sempre imponent amb aquestes graderies tan verticals com el Gòtic del Duomo de Milà, va deixar-se la gola per intentar intimidar un Barça que ja està acostumat a ser mossegat durant els primers minuts del partit. L'equip de Guardiola encarna la constància i el toc, i sap que cap equip pot passar-se més de 10 minuts pressionant la seva sortida de pilota. El Milan no té arguments per establir un diàleg constant i prefereix iniciar una discussió de carrer per veure qui treu més pit i qui la diu més grossa. El Barça, en canvi, jugava a escacs, i Guardiola canviava una vegada i una altra la posició de les peces. El Milan plantava cara practicant el taekwondo que tant li agrada a Ibrahimovic: pura intimidació física, una defensa alta i cops durs i secs.

El primer, en pròpia porta

Els italians van saber colpejar, però van perdre la partida davant la constància d'un Barça que va moure contínuament les seves peces. En la jugada del 0-1, l'atac blaugrana va actuar de forma coral per posar per primer cop en escac el rei rossonero. Thiago va recuperar la pilota, Cesc la va cedir a Messi, que es va inventar una assistència a un Keita intel·ligent, i la seva centrada la va convertir en gol en pròpia porta Van Bommel, just quan Xavi estava a punt per apuntar-se l'honor de marcar a San Siro. Com tot reietó de barri, el Milan no es va deixar intimidar a casa seva. Ofès, l'equip d'Allegri es va llançar a l'atac i Robinho va fallar un gol claríssim quan el més senzill era marcar. La línia defensiva blaugrana patia quan Seedorf, sempre llest, apareixia. Va ser l'etern holandès qui va inventar-se una assistència preciosa per a Ibra, que no va perdonar. Una petita revenja per al suec, que no va buscar la provocació a l'hora de celebrar el gol de l'empat d'un partit preciós: viu, elèctric, ple de petites històries. Abans del descans, Messi va tornar a posar en escac el rival en marcar de penal el seu primer gol contra un equip italià. Un penal dubtós sobre Xavi que l'argentí va haver de marcar dos cops, ja que Wolfgang Stark l'hi va fer repetir.

Allegri va fer entrar Pato al descans per posar més velocitat a un equip que de mica en mica es quedava sense pulmons, fart de perseguir un rival més jove. Gat amb set vides, el Milan va empatar de nou en una acció aïllada, quan Kevin-Prince Boateng va inventar-se un gol meravellós: control elàstic, driblatge amb l'esperó i xut sec. Un nou cop d'arts marcials dels llombards en què tot el mèrit era d'un sol home. A aquest cop el Barça hi va respondre amb un altre gol, un d'aquells en què el mèrit és compartit: jugada llarga de toc, pilota a Messi, i assistència de l'argentí entre tres defenses a Xavi perquè el terrassenc, entrant pel mig en vertical, com si fos una torre, marqués i tornés a fer escac al rei milanista.

Un escac que acabaria sent el del triomf. Escac i mat. Fins al final del partit, el Barça va saber gestionar bé la pilota i el temps davant d'un Milan al qual no li quedava més èpica ni recanvis útils a la banqueta. El Barça, en canvi, va fer entrar Alexis i Pedro per un Villa desafortunat i per Cesc, per mantenir el ritme alt i evitar que el rival pogués tornar a alçar el cap. Un triomf de gran valor, perquè converteix el pròxim partit en un tràmit, perquè permet jugar la tornada dels vuitens a casa i perquè va caldre suar i treballat molt. El Milan va buscar l'empat fins al final, amb pilotades llargues, obligant el Barça a serrar una mica més les dents per poder marxar d'aquest temple del futbol mundial amb el cap ben alt i el liderat de grup al sarró.