Publicitat
Publicitat

Que torni Mourinho a l'actualitat

El millor que ens pot passar és que torni el pitjor Mourinho, i que ho faci com més aviat millor. El portuguès obra el miracle d'aconseguir la unitat del barcelonisme per la via de la crispació i la provocació. Encarna l'enemic exterior, el Gargamel dels barrufets, que estimula tots els estaments del club i el seu entorn cap a un objectiu comú, ja sigui en el terreny esportiu o l'institucional. Després del surrealista atac ocular de la Supercopa al Camp Nou, Mourinho ha abaixat el to de les seves compareixences públiques i actua amb una suavitat inèdita des que entrena a la Lliga espanyola. Segur que és una decisió estratègica presa en clau interna, un tornar als quarters d'hivern a curar-se les ferides abans de reprendre l'atac, però ha coincidit en el temps amb unes setmanes en què a Can Barça s'ha registrat activitat en antigues trinxeres. Si el tècnic del Madrid s'hagués deixat anar a la seva manera, la roba bruta Laporta - Vicenç Pla - Rosell segur que s'hauria rentat a casa amb discreció i sense la intervenció pública del Pep. No és cap secret que quan s'obre el front Mourinho, s'instal·la una mena d'estat d'excepció.

La diplomàcia ha tingut el seu efecte i la intervenció de Guardiola ha estat determinant. El soci Vicenç Pla ha vist la llum, de manera que d'un dia per l'altre ha decidit afluixar la soga que pressiona el coll dels exdirectius. Es tracta d'una conversió més ràpida que la de Saule. Passaran els mesos i hi haurà més moviments en aquesta direcció. Ara bé, retirar la demanda definitivament serà més complex, perquè això tindria implicacions directes en l'acció de responsabilitat. Sigui com sigui, la ferida s'ha suturat, però queden seqüeles sota la pell. Els que ara han fet marxa enrere difícilment perdonaran la intervenció de l'entrenador disfressat de casc blau de l'ONU.

Per tant, disfrutem dels moments de normalitat conscients que estem en un període d'entreguerres i mentre es mouen els corrents profunds del barcelonisme. Identifiquem clarament quins són els enemics que amenacen, tot i que estiguin en plena hivernació. Centrem les energies a reclamar que els àrbitres siguin conscients que Messi no cau de madur enmig d'un bosc de cames a l'àrea rival. I resem amb totes les nostres forces que els bíceps femorals aguantin prou i no amenacin els pilars de l'equip.

Tot això mentre enyorem Mourinho. Que fa sortir el pitjor de nosaltres mateixos però que ens fa sentir que som al mateix vaixell.