Publicitat
Publicitat

EN DIRECTE

Pablo González dirigeix la peça amb personalitat i força expressiva

Una bona versió de la 'Tercera simfonia' de Mahler tanca un any irregular de l'OBC

Als concerts de l'OBC hi passen coses desconcertants. Algunes no tenen gaire importància, perquè reflecteixen, només, alguna limitació tècnica, un desequilibri puntual, una relliscada inoportuna. Res que no es pugui arreglar a base de rigor i feina durant els assajos. Altres coses, en canvi, revelen problemes més inquietants. Per explicar-ho més bé, convé situar-se al final del concert, quan la música s'acaba i a la sala retronen els aplaudiments. Hauria de ser un moment de felicitat compartida entre l'orquestra i el seu director titular. Doncs bé, és en aquest moment quan treuen el cap els símptomes més inquietants, els que revelen que, al final de la seva primera temporada, no ha aconseguit entusiasmar bona part de la plantilla. I com es mesura l'entusiasme dels músics? Doncs, sense anar més lluny, veient si aplaudeixen o no el titular. Si estan contents, els músics d'una orquestra són una caixa de sorolls: cops d'arc, cops de taló, xiulets, fins i tot crits de satisfacció, tot això embolcallat amb el millor dels seus somriures. Doncs això no passa amb Pablo González després d'una versió plena d'emoció de la monumental Simfonia núm. 3 en re menor de Gustav Mahler, durant la qual va haver-hi moments de gran intensitat i brillantor. L'entusiasme de la resposta del públic contrastava amb l'alarmant tebiesa de l'escenari.

Els mateixos músics que aplaudien de manera ostensible els seus companys solistes, a la mezzosoprano Christianne Stotjin -va estar molt bé durant la seva curta però intensa intervenció- i a la voluntariosa massa coral integrada per les veus femenines del Cor Madrigal i el Cor Vivaldi, no expressaven, ni de lluny, un entusiasme similar cap al seu responsable artístic. I això que la seva lectura va ser notable, amb personalitat, caràcter, força expressiva i ben planificada, amb un pols narratiu ferm i vigorós, factor clau en les agitades aigües mahlerianes. Va abusar dels decibels, amb una rotunditat un punt efectista en alguns moments, però va captivar el seu exquisit sentit del fraseig i el color orquestral.

La reacció, molt inquietant, reflecteix la manca de sintonia especial que permet a una orquestra i al seu titular fer grans coses plegats. Així són les coses al final de la primera temporada al capdavant de l'OBC. Sense ànim de comparar -ja se sap, les comparacions són odioses- s'ha de destacar l'immens èxit obtingut un dia abans al Palau per la Simfònica de San Francisco amb una sorprenent versió de la Simfonia núm. 6 Tràgica de Mahler dirigida de manera admirable per Michael Tilson Thomas, el seu titular des de fa setze anys. No parlem de la qualitat de l'orquestra -la formació nord-americana és a anys llum de l' OBC- sinó de l'actitud dels músics, de l' energia positiva, l'entusiasme i la plena identificació amb el seu titular. Quina enveja!