Publicitat
Publicitat

La meva pàtria és Buchenwald

"Sóc en primer lloc i per sobre de tot un exdeportat de Buchenwald", va escriure Jorge Semprún. "A Buchenwald vaig passar els anys més decisius de la novel·la de formació de la meva vida" i "allà es va crear arrels la meva identitat desarrelada".

Quasi tot estava en la motxilla que Jorge Semprún portava a la resistència: el Don Quixot en alemany, una estranya metàfora de la síntesi dialèctica entre la terra d'origen i la terra de destí; La religió dins dels límits de la raó, de Kant, apoteosi del pensament il·lustrat; El mite de Sísif , d'Albert Camus, i Les nogueres de l'Altenburg , d'André Malraux, la tercera terra en discòrdia, França, però també la lluita permanent sobre l'eterna contradicció: la vida no té sentit, però el sentit és necessari per a la vida.

Escriptor espanyol en llengua francesa, o escriptor francès en llengua espanyola, o espanyol o francès invitat a Alemanya a parlar com a ciutadà alemany, la identitat de Semprún es la polivalència. Sí, la llengua es la pàtria de l'escriptor, però no una llengua o una altra, la llengua com a compromís de l'intel·lectual en la paraula. Aquest és el vertader missatge cosmopolita de Semprún.

Semprún era dels que van cometre la terrible "impertinència" de tornar de la mort. I durant un temps va haver de renunciar a l'escriptura i optar per la vida -per l'acció política i per l'oblit- per poder sobreviure, de tan terrible que era el pes de Buchenwald. Fins que, un dia, un temporal d'hivern a Madrid va aturar per unes hores l'activisme del militant comunista Federico Sánchez, en no poder sortir del pis on s'amagava. I la visió de la neu el va traslladar als terribles hiverns de l'Ettenberg, els paratges de Buchenwald, i les barreres de la memòria van caure perquè la vida ja havia guanyat la batalla. I així va començar la seva vida literària, amb El largo viaje , la seva primera novel·la sobre el camp. Si una idea obsessionava Semprún era aquesta: "La vida no és el fi; el fi és la llibertat".

Una idea que en el món d'avui, de culte al cos i de cultura de la por, pot semblar pura filosofia transcendental. La vida de Semprún es una crònica de tota una època, de la qual la gent de la meva generació som fills. Sento una rara sensació d'orfandat .

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT