El caràcter de la ciutat, senya d’identitat

PalmaEls arquitectes Joan Gomila i Jorge Perea parlen sobre ‘El caràcter de la ciutat com a senya d’identitat col·lectiva’.

Bon dia, Jorge,

M’encanta la ciutat, crec que és un dels invents més importants que ha fet l’home. D’entre les metàfores que m’agrada utilitzar per intentar definir-la, la imatge del magma, que no avança però que es remou sobre ell mateix, fins i tot s’expandeix, recrea els moviments de l’estructura urbana que canvia lentament, o de la transformació dels edificis, o els canvis a la vida de la ciutat. Aquest magma es remou a partir d’uns punts que es mantenen fixos a la ciutat perquè són elements que la col·lectivitat ha decidit conservar, perquè els ciutadans els han assumit com a senyes d’identitat que els dóna un plus de singularitat respecte d’altres pobles o ciutats o, simplement, perquè l’element en qüestió és un accident paisatgístic, natural o artificial que aporta caràcter a la ciutat. Tal seria el cas del port a la ciutat on visc: Maó.

Bon dia, Joan,

La metàfora del magma és esplèndida. Tanmateix, tinc la sensació que “punts fixos” i “magmes” avui prenen importància conjunta en la definició de la vida col·lectiva de la ciutat. Barcelona pot ser reconeguda passejant pel front marítim i el port, com també per les places de Gràcia, els carrers menuts de Sants o les cantonades de l’Eixample. Potser els punts fixos i magmes poden ser llegits com a “llocs” i “coses” que prenen identitat com a fets urbans.

L’exemple del port de Maó il·lustra la dificultat de la qüestió. A Maó, la ciutat aboca a la riba portuària activitats que es barregen amb restaurants i bars, passejos i miradors, la vida nocturna i diürna, la indústria i el lleure. La quantitat d’usos ciutadans en proximitat i promiscuïtat ha donat cos a una vida ciutadana que fa de la forta percepció mútua de les activitats un element de gran significació urbana i valor simbòlic. La identitat queda reforçada com més intensa i híbrida es fa la relació.

A Barcelona, el port Vell ha tendit a l’especialització funcional. El Maremàgnum va reflectir la manera de transformar el port amb grans peces, optimitzant-ne la funcionalitat però reduint la barreja que feia atractius aquests espais. La forta presència del lleure com a tret distintiu ha fet de les vores i façanes un monocultiu de franquícies de restauració que conviu amb restaurants històrics i terrasses, més quantitat però menys varietat i barreja. Entenc que la identitat històrica es dilueix i n’apareix una altra de més genèrica que afecta la capacitat de reconèixer com a propi un espai.

És en aquests tipus de llocs de gran significació urbana que necessàriament han d’actualitzar-se.

Bon capvespre, Jorge,

Potser aquesta tramuntana lleugera i constant també és una senya d’identitat maonesa, sobretot per la varietat de renous urbans que genera quan fa sonar multitud d’elements construïts que sobresurten de l’ skyline de la ciutat. És broma!, però caràcter sí que en dóna.

M’interessa la comparació que fas entre els dos ports. Però em costa acceptar el contrast entre el port de Maó, que descrius massa positiu quant a una identitat mantinguda, i el port Vell de Barcelona, on, encertadament, descrius la globalització del monocultiu de restauració i lleure que l’ha ocupat i que fa impossible assumir-lo com a identitari o lloc diferencial pels ciutadans. A Maó, el port encara és viu com un element d’identitat, però no per la relaxada vida als molls (quasi exclusivament estiuenca) o l’activitat que les funcions allà establertes provoquin (hi tenim Hisenda, una llotja de peix, el Club Marítim i pocs bars i habitatges, que funcionin tot l’hivern), com per la percepció que es té del seu conjunt com a unitat mental.

Aquesta pèrdua d’identitat que relates, aquesta globalització dels espais comercials i d’oci, l’estan patint també moltes ciutats mitjanes (la massa poblacional condiciona les implantacions), entre les quals hi ha Maó, en el seu eix comercial. Fora dels elements geogràfics més potents, què ens quedarà per a la identitat, si es tornen iguals a tot arreu les activitats comercials, l’oci, les arquitectures són més semblants, els interiors són fotocòpies, els eixamples de pobles i ciutats, avorrits, etc.? Potser la creativitat, com tu molt bé dius.

Més enllà del fet geogràfic ( Allà dalt hi a Siurana ), el caràcter de les ciutats ve establert per la singularitat de la seva arquitectura. I aquest és un tema molt sensible als ciutadans que sempre solen ser força conservadors, tant a l’hora de mantenir tot el que és antic com per clamar al cel quan la suau modernitat de l’arquitectura vol néixer. Aquí podem encetar un tema que va sorgir amb força a principis del anys 70 del segle passat i que ha format les consciències sobre la necessitat de conservar el patrimoni singular, sobretot perquè dóna caràcter.

Bon dia, Joan,

La diagnosi és bona.

No estic tan segur que la globalització mateixa impliqui la pèrdua de la identitat dels llocs... Sobre els carrers majors de les viles i les places principals sempre s’hi han posat les noves botigues i comerços. Travessar el carrer Ferran de Barcelona implica percebre els antics edificis de pedra amb els metàl·lics que hi van suposar la modernització, finestres petites, amb grans aparadors i finestrals als cafès. Aquesta simultaneïtat d’estructures i usos li donava força caràcter.

En aquest sentit, la conservació patrimonial tampoc no crec que doni la identitat i el caràcter de les ciutats per si mateix. Veig rehabilitacions, com edificis de disseny, fàbriques i edificis patrimonials, on els nous continguts són absolutament indiferents al seu passat. També edificis sencers que s’enderroquen mantenint les pells exteriors i es fan completament nous. El resultat és “escenogràfic” com a proposta urbana i “epidèrmic”. Portat a l’extrem, el complex comercial de la Roca del Vallès reprodueix façanes mundials, a mode del Poble Espanyol a Montjuïc, per produir una certa comoditat visual, dulcificar la massiva presència comercial i facilitar el consum. Volem això per a les ciutats? Mantenir una certa aparença del passat a mode de parc temàtic identitari?

Entre arquitectures d’autor o singulars, edificis icònics i la quantitat de construccions amb poc valor arquitectònic és lògic ser conservador i preservar les façanes amb cert valor.

Però són les excepcions imaginatives que fan de la història un nou material arquitectònic les que crec que aporten més atractiu a les ciutats i on la ciutadania identifica una manera de fer, consistent en la manera de ser. La recuperació de la Fabra i Coats és un excel·lent exemple de servei a la vida col·lectiva. Part de la identitat i del caràcter dels llocs neix d’aquesta identificació positiva entre coherència i imaginació amb el present i la vida cívica. Això demana bona arquitectura i risc per a les administracions per entendre el patrimoni com un material viu i urbà.

La vida col·lectiva i la manera en la qual es fa servir i gaudeix la ciutat canvia cada vegada més ràpid. Anem cap a models diferents i crec que això generarà un nou estrat, una nova capa dintre de la ciutat que es barrejarà amb altres. Segons com es faci aquesta barreja, determinarà molt el caràcter dels espais resultants i la seva vitalitat.

El passeig de Gràcia fa de pedra aquesta història. Quan camines notes com cada temps ha anat donant forma. Museus i fundacions s’hi reparteixen a les vores, l’Apple Store i El Corte Inglés, el Deutsche Bank i la Borsa de Barcelona, els hotels de luxe, botigues de franquícies, cafès i llibreries de tota la vida.

I en el lloc de màxima centralitat i lectura simbòlica del passeig, paradoxalment, el mínim disseny. Hi ha plaça més obsoleta i menys dissenyada que la plaça Catalunya per la gran funció simbòlica que realitza? O potser ja està prou bé?

Bon fosquet, Jorge,

S’ha passat de la destrossa sistemàtica de la ciutat antiga dels anys 60 a la conservació exagerada de totes les arquitectures antigues, moltes sense valor, que la consciència col·lectiva, massa cops tenyida d’incultura arquitectònica, defensa amb fermesa. Fins i tot veim que els carrers perden l’autenticitat i cronologia històrica en mantenir les façanes del s. XIX, talment decorades, connectant-los, pel darrere, els nous volums d’oficines o un hotel quasi prefabricats per completar el nou producte.

Crec que hi ha una gran desconfiança de l’administració en el potencial imaginatiu, però integrador; innovador, però respectuós dels arquitectes. Sigui per manca de consens o sintonia amb els moviments socials, per incultura urbana o perquè el fet econòmic (turisme) ho exigeix, els ajuntaments s’estimen més crear una ciutat de decorats que fer possible que els centres urbans mantinguin l’essència. El pitjor és l’acceptació veïnal d’aquells carrers o places que mantenen l’aspecte històric i rere els enfronts batega la vida del segle XXI, o pitjor, no hi ha vida, perquè tot allò ja és terciari.

Tanmateix, aquesta esquizofrènia ja passa al passeig de Gràcia de Barcelona i potser també a les Rambles. La pèrdua del valor identitari es justifica amb l’augment del seu valor turístic que, a la vegada, provoca una gran repulsió dels ciutadans. Llavors, perden caràcter.

Estic d’acord amb la coherència entre contenidor i nou ús a Fabra i Coats. Però podria ser l’excepció que confirma la regla generalitzada.

Necessitam crear espais urbans moderns, usant tècniques i materials constructius de darrera generació que siguin apreciats pels usuaris i integrats a la ciutat. Nous espais, noves estaques que ajudin que el magma, sempre movent-se lentament, es torni de colors i viure a la ciutat sigui una alegria.

Bon any nou, Joan,

També crec que en la necessitat de crear espais més contemporanis i usos nous per a una societat que viu i experimenta l’espai de manera diferent. És la multiplicitat de “noves estaques” sobre les velles el que reforça el caràcter de la societat.

Mantenir la identitat central dels nostres espais no passa per congelar-los en el temps, “museïtzar-los”o “tematitzar-los”, sinó aportar dinamisme i energia nova, nous usos i models. Podríem imaginar-nos la Rambla si en lloc de ser un espai consumit darrerament pel turisme hi haguéssim abocat nova energia ciutadana i metropolitana? És aquesta la mena de valor que cal demanar a una ciutat!

L’excepcionalitat de la Fabra i Coats hauria de ser model per a futures intervencions, model de com fer de la inventiva una manera de ser i actuar. Encara que la ciutat no pot omplir-se de fàbriques de creació, el concepte de creativitat sobre programa i usos hauria de ser una exigència contínua: edificis més híbrids i barrejats, més conscients de la complexitat social que vivim.

Contra l’avorriment urbà, estaques i cruïlles noves!

Bon any nou!