Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

Actors del Marroc, l'Índia, la Xina i el Canadà es fan forat als escenaris

Els accents del teatre català

Alguna cosa canviava al teatre català quan, fa tres anys, un actor negre pujava a l'escenari per interpretar un paper tan nostrat com el Manelic de Terra baixa al Teatre Romea. La societat catalana és, des de fa dècades, tan multicultural que l'adjectiu ja ha esdevingut un tòpic. I el teatre semblava vedat als accents que, en la vida real, comparteixen vagó de metro. Aquests dies coincideixen a la cartellera un grapat d'actors d'orígens remots que enriqueixen amb la seva visió, talent i tradició un teatre que, per definició, els necessita si vol ser un reflex verídic de la realitat.

Ajay Jethi (Ludhiana, Panjab, 1981)
Campanades de boda

El pare d'Ajay Jethi el va voler allunyar de la seva febre pel teatre i el va enviar a Catalunya. No sospitava que aquí acabaria trobant el camí per arribar a ser actor professional. Va foguejar-se en la interpretació amb una companyia amateur a l'Índia. "Vaig tenir sort de trobar un equip prou professional, amb qui vam fer Arthur Miller o Shakespeare. Alguns dels actors que hi han passat estan treballant a Bollywood, fins i tot van sortir a la pel·lícula Slumdog millionaire ", explica.

Jethi va aterrar a Catalunya el 4 d'octubre del 2005 per treballar a la construcció. El 2008 va traslladar-se a Olot i va descobrir un curs de teatre de l'actriu i directora Sílvia de la Rosa. "No és car", va pensar. Avui la Sílvia és la seva dona i tenen una criatura. La seva primera feina va ser un anunci educatiu en català. "Estava molt emocionat. El primer que vaig fer va ser trucar al meu pare!", diu. El 2008 la parella va conèixer Lucy Lenox, sòcia del director de càsting Pep Armengol. "Ja estava tip de treballar en fàbriques o en càrniques, si jo ni menjo carn. No podia més", recorda. I va resultar que Lenox necessitava un estranger per a una TV movie , Alakrana . "Vaig veure la llum", assegura l'actor. Ara fa un any que ha optat per dedicar-se en exclusiva a la interpretació, i cada mes té "un rodatge o altre", a Fuga de cerebros 2 o Hospital Central . El pròxim repte és fer de protagonista en una pel·lícula de Maria Ripoll.

Al teatre ha debutat de la mà de La Cubana a Campanades de boda . Interpreta l'actor indi de Bollywood que es casa amb una pubilla catalana. "No sé si és bo o dolent, però quan necessiten un indio que parli català o castellà em truquen, perquè sóc l'únic!", diu somrient amb unes dents blanquíssimes.

Shang Ye (Zhejiang, Pequín, 1991)
La monja enterrada en vida o secrets d'aquell convent

Primera obra de teatre, primera protagonista: Shang Ye és la monja de La monja enterrada en vida o secrets d'aquell convent . El truc, en el seu cas, és que excepte un fragment en castellà, directament parla xinès i la subtitulen -per decisió dels directors, cal dir-ho, no pel seu castellà, que és correcte-. "Tenia molts nervis, però també en tenia moltes ganes", diu la menuda actriu. Fa sis anys que Shang va arribar a Barcelona, seguint el seu pare, que regenta una cafeteria a Sants. "Em va costar molt adaptar-me. Tot era tan diferent! No coneixia ningú i sempre estava a casa avorrida. Ara és molt diferent -explica satisfeta-. Tothom diu que «això de ser actriu era el meu somni», però ara és veritat, és un somni autèntic!".

El seu desembarcament al teatre va ser fortuït. L'actor Jordi Figueras viu al mateix barri que l'actriu i es van conèixer al bar dels pares de Shang. Havien parlat algun cop del teatre i quan Nao Albet i Marcel Borràs van sortir amb la idea de buscar una actriu oriental per protagonitzar una obra del patrimoni català del segle XIX, Figueras va proposar-li que anés al càsting. I d'aquesta manera ha acabat en un muntatge que la crítica ha alabat. "En Nao i en Marcel han sigut els meus mestres d'interpretació, perquè és tan diferent actuar davant de gent que davant d'una càmera!"

Shang Ye ja ha tastat els rodatges, en un paper per Águila roja i un de més recent a El barco . "En castellà no tinc problemes. No tinc por de fer qualsevol obra, però l'accent... no és perfecte, intentaré estudiar". Amb el català encara no s'hi atreveix. "Cada vegada hi ha més actrius i actors xinesos. Hi ha més competència, i això em dóna més energia per aprendre. No he pensat com ho faré, per seguir en aquest ofici, però l'important és fer-ho bé. El futur i la fama no m'importen", assegura, però se li escapa que voldria ser com Penélope Cruz, una superestrella.

Mohamed el Bouhabi (Marràqueix, Marroc, 1968)
Els baixos fons

En Mohamed només volia ser a Catalunya de passada. El 24 de juliol del 1990 va arribar a Aitona (Lleida) per treballar-hi uns mesos i després marxar a estudiar a Alemanya. Tot es va complicar i va decidir quedar-se: va passar per Castelló de la Plana i després es va establir a Barcelona. Com que era llicenciat en dret i ja parlava català i castellà, va començar a treballar en un pla d'acollida d'immigrants per una ONG, va acabar fent de mediador, va llicenciar-se en educació social i ara estudia antropologia.

El 1997 el van sol·licitar per a la primera pel·lícula, Saïd , de Llorenç Soler. D'allà va passar a El cor de la ciutat i va acabar al Teatre Lliure de la mà de Carme Portaceli amb El retorn al desert (2002). Aquest any l'ha tornat a fitxar per fer Els baixos fons al Teatre Nacional.

"Hi ha molt pocs directors que trenquin l'esquema rígid establert. La Carme Portaceli em va donar a Lear un paper més del mosaic de personatges, no vaig fer de marroquí. A la televisió, en canvi, era un immigrant que tenia dificultats per trobar pis... I per mi va ser tot el contrari: no vaig percebre racisme fins que els altres van parlar-me'n", explica El Bouhabi. "No crec que pugui sortir d'aquest paper. Trigarem anys. S'inverteixen molts diners en discursos sobre la diversitat que no serveixen de res. On és la diversitat a la pràctica?", es pregunta. El Bouhabi té les idees clares sobre la necessitat d'obrir el teatre, i també la televisió, als nous accents. "Els papers que hi ha per als immigrants són pocs i sempre són de curta durada: el que dura fer de parella lingüística", diu. Ell creu que pot servir d'exemple perquè joves immigrants vegin la interpretació com una opció més. "El meu llenguatge no verbal enriqueix el teatre. Em diuen «dorm» i dormo d'una altra manera, perquè vinc d'una altra cultura. I això és alimentar l'escena. El teatre és per al públic, i el públic va canviant. Si només es fa teatre d'una manera, el públic s'avorrirà i acabarà sent una cosa folklòrica. No anem pel bon camí. Això sí: la família del teatre és boníssima, propera, conscienciada i t'ajuda", concedeix.

Andrew Tarbet (Buffalo, Estats Units, 1971)
Res no tornarà a ser com abans

"Jo vaig venir com el nòvio tonto de la meva dona [Laia Marull], perquè no sabia ni parlar. Vaig muntar el festival de cinema Mas Sorrer per no tornar-me boig, perquè sabia que necessitava un temps abans de poder ser actor en una altra llengua -explica Andrew Tarbet-. I llavors em van donar un paper a Infidels . Van ser tres temporades fantàstiques". A més, hi va conèixer l'actor i director Julio Manrique, que li va oferir un paper al teatre en una obra que va ser un èxit rotund, Coses que dèiem avui . Després va venir Llum de guàrdia i just després va arrancar Res no tornarà a ser com abans, de Carol López, un altre èxit popular -en cartell a La Villarroel- en què dóna algunes pistes de la seva vida. "Fa dos anys que no paro", admet.

Tarbet, a diferència dels altres actors estrangers, té estudis d'interpretació, experiència i xarxa. Va passar per l'École National du Teatre de Montreal i van fitxar-lo al Cirque du Soleil, amb qui va sortir de gira dos anys. Ho va deixar quan va voler explorar a fons la faceta d'actor. Va començar a fer cinema i televisió a Toronto i va anar forjant un llarg currículum de 14 anys d'experiència que no li va servir gaire quan va aterrar a Barcelona de manera definitiva ara fa 7 anys. "Aquí si vols fer teatre has de parlar català. I, per nosaltres, les llengües romàniques són un flipe !", diu. Arribar a dominar espontàniament un idioma que no és el matern és complicat, però molt més per un actor, que sovint només es pot aferrar al text: "Cada vegada estic més a prop de l'actor que puc ser, però encara hi ha distància. Quan treballo encara tinc el text molt present al cap, d'una manera que en anglès no tindria. Si dic una cosa tan petita com «Puc entrar?» en anglès, hi tinc una connexió emocional molt més forta".

Fins i tot superat el repte idiomàtic, "a mi la pinta de guiri no me la treu ningú: sóc ianqui, quasi cowboy , i això és evident -riu-. Però he vist que el meu accent no molesta: ni al públic, ni als actors, ni als directors". La idea inicial de tornar a treballar esporàdicament al Canadà s'ha esvaït: "Si ets actor i la tercera vegada que et truquen no hi ets, ja no et truquen més", lamenta. Però no es pot treure el somriure de la cara: "Ser actor és sadomasoquistai tenir feina és un miracle. Sóc el ianqui més afortunat de Catalunya".