Xoc d’identitats a les Terres de l’Ebre

BarcelonaEl Koto és un jove d’origen saharaui que viu amb una família d’acollida del delta de l’Ebre des de fa anys. Tants, que, quan li ofereixen treballar recollint musclos, s’hi nega: “Allà tots són de fora”, justifica. “I tu, d’on ets?”, és la rèplica carregada de mala llet del seu interlocutor, que sintetitza el conflicte dramàtic de La millor opció : no ser ni d’un lloc ni de l’altre. El xoc d’identitats s’accentua quan els ronyons del Koto fallen i ha de recórrer a la mare biològica perquè n’hi doni un. El retrobament entre el jove i la seva família no serà fàcil per a ell, que sent com el seu món, construït al voltant de la comunitat d’acollida, trontolla quan s’enfronta als seus orígens.

La millor opció, que es projecta aquests dies als Cinemes Girona i és candidata als Gaudí, trasllada a la ficció la història real del Koto, que s’interpreta a ell mateix a la pel·lícula. El director, Óscar Pérez, va entrar en contacte amb el jove mentre rodava el documental El tram final, sobre les comunitats rurals de l’últim tram de l’Ebre. “Durant el rodatge vaig tenir temps de conèixer el Koto i la seva història -explica Pérez-. Jo volia dirigir una ficció, i la seva història, tal com ell l’explicava, ja tenia una estructura dramàtica, estava viva”. Pérez recorda divertit que la decisió d’interpretar-se a ell mateix la va prendre el jove. “Que ell donés per fet que seria el protagonista és un bon exemple de la seva actitud, valenta i agosarada. Només de dir-ho ja em va convèncer”, diu Pérez, que per a la majoria de papers va triar actors no professionals. “Acabem abans enumerant els dos actors professionals que hi ha a la pel·lícula, la Mercè Pons i el Francesc Orella”, assenyala.

Representar en pantalla la seva pròpia història va fer que el Koto es resistís a acceptar els petits canvis que hi introduïa Pérez. “A la pel·lícula, el Koto se’n va a viure una època amb els seus pares saharauis. Això no va passar, i al Koto li provocava una gran tensió que vam haver de resoldre des d’una lògica emocional: és l’única manera de treballar amb actors no professionals que fan d’ells mateixos”. Per al director, però, la inexperiència del protagonista juga a favor de la pel·lícula: “Hi ha una tensió contínua entre ell i el dispositiu de la ficció. El Koto és una persona molt inquieta i lliure, i un rodatge t’obliga a fer coses que lliguen molt, com repetir escenes, llevar-se d’hora, etc. Va necessitar atenció contínua i molta comprensió”.

Tenir dues mares

La millor opció comparteix amb un altre dels films candidats als Gaudí, La propera pell, el tema del conflicte entre els afectes heretats i els construïts. “És una qüestió molt actual -diu Pérez-. Qui és d’aquí i qui no ho és? ¿Marxem d’Espanya o no en marxem? Com se sentiran d’aquí uns anys els refugiats? El film reflecteix una complexitat que ens aclapara. És impressionant la quantitat de nois i noies saharauis que tenen dues mares: la d’aquí i la saharaui. I el fenomen posa en evidència una crisi identitària global”.

La pel·lícula indaga en la problemàtica sense jutjar els personatges i evitant caure en sentimentalismes. De vegades, el més revelador sobre els personatges no són les seves paraules, sinó la relació amb l’espai. “El delta de l’Ebre és una extensió del Koto, hi ha una connexió total. És un espai que li proporciona llibertat i harmonia, una fugida dels problemes de casa”, apunta el director. El paisatge de l’Ebre, que Pérez coneix molt bé, aporta a la pel·lícula una tensió afegida. “És un paisatge horitzontal, sense muntanyes ni referències, en el qual és fàcil perdre’s. De fet, és un no-lloc”, diu.