ANIT VAIG SOMIAR QUE PAUL AUSTER ERA DÉU
Cultura 28/05/2017

Tempesta local

Òrbita Editorial ha posat en marxa un projecte diferent, l’objectiu del qual és aconseguir publicar un llibre escrit pels mateixos lectors. El títol serà ‘Anit vaig somiar que Paul Auster era Déu’. La idea és que els lectors hi enviïn els seus textos explicant experiències personals, familiars, sempre en primera persona; fragments de la seva vida, tal vegada íntims, potser inexplicables, dramàtics... Aquest és un relat de Joana Maria Garau Sobrino

Joana Maria Garau Sobrino
4 min
Tempesta local

MaóEncara record aquell 15 de novembre com si fos avui, quinze anys després. Una tempesta semblant a un huracà tropical assotà l’illa sense treva durant dos dies sencers, com mai ningú no ho havia vist fins aleshores i com mai més no s’ha tornat a repetir.

Des del dia abans bufava la tramuntana amb tota la seva violència i plovia sense aturall. Feia córrer l’aigua per les voravies, que es colava dins els soterranis i els comerços i inundava moltes plantes baixes. Els arbres eren arronsats pel vent, que feia rodolar pel terra la major part de les branques. Pocs gosaven sortir al carrer i els que ho feien era per imperiosa necessitat, calats amb impermeables i capells que amb prou feines els protegien de l’aigua; el seu caminar, allà on anessin, semblava una mena de penosa lluita contra els elements.

Com a conseqüència del virulent temporal, es va decretar l’alerta roja a tot Menorca i les escoles van suspendre les classes fins que remetés el mal temps. Aquell dijous de mitjan novembre vaig quedar a casa meva, tancada i barrada, amb el meu nadó de set mesos, a l’espera que el temps millorés.

El vent es filtrava per davall de les portes i a través dels marcs de les finestres. L’aigua es colava per la porta del pati, empesa per la fúria de la tramuntana. Jo intentava aturar-la amb pedaços enrotllats i entrellaçats, que tot just semblaven un gras i llarg cuc de colors. A estones, les gotes d’aigua, combinades amb pedres com mèrvels, picaven estrepitosament el vidre de la claraboia de l’escala. “Cla-cla-cla, clon-clon, tap-tap-tap...”, se sentia des de tota la casa.

Acabava d’escoltar la predicció del temps per la ràdio –sense cap novetat– quan se sentí passadís enllà un renou sord, com si una llenya s’hagués trencat. La filleta estava asseguda a la trona mentre li donava les farinetes i, en sentir el soroll, esclatà a plorar. Espantada, la vaig agafar en braços per calmar-la, mentre ens dirigíem cap a l’entrada de la casa, on tot semblava al seu lloc. Llavors vaig decidir inspeccionar el pis superior i, quan pujava l’escala, tot aixecant la vista, vaig veure l’origen del renou que havia espantat l’infant: el petit trenc que s’havia originat al fals sostre de l’escala uns mesos enrere s’havia eixamplat i allargat desmesuradament. Vaig pujar fins als porxos per observar-lo de prop. No em va agradar gens veure el trenc allargat més d’un metre i el fals sostre deformat, fent una gran panxa. El vent, procedent de vés a saber on, es colava per l’escletxa i et gelava la cara.

Regirada, em vaig dirigir a l’estudi amb la criatura, que encara plorava sense consol. Em vaig asseure al balancí i, després de donar-li el pit, finalment es calmà. Quan s’adormí, la vaig ficar al llit i vaig baixar cap a la cuina. Vaig baratar els pedaços enrotllats de davant la porta del pati –el cuc de colors–, xops d’aigua, per uns d’eixuts i nets, i vaig començar a feinejar amb el dinar. Tornava a partir a ploure amb força i els llamps es multiplicaven i il·luminaven un cel que feia massa hores que estava enfosquit i tenebrós, més propi de les Shetland que de les Balears. Un calfred em va recórrer l’espinada quan uns segons després se sentí l’estrèpit d’un tro que devia haver caigut en un parallamps proper –potser al pont de Sant Roc– i havia fet vibrar el terra de la casa. Seguidament, se n’anà el llum i em vaig quedar sumida en tenebres.

En aquell instant, el meu únic pensament va ser per a la meva filla que dormia al pis de dalt. Ràpidament vaig deixar damunt el marbre l’olla que tenia a les mans i corrents em vaig dirigir a l’escala. Un segon abans de travessar la porta que separa la sala de l’entrada, repetesc, un segon abans, el fals sostre de l’escala s’esfondrà i caigué just davant meu. L’estrèpit va ser monumental i un núvol de pols blanquinosa va envair tota l’estança. Durant un moment vaig restar petrificada i aterrida, contemplant la destrossa a uns centímetres dels meus peus; al sostre només hi quedava un bocí de guix en un cantó que romania pengim-penjam, balancejant-se encara.

Quan vaig reaccionar després de l’ensurt, tremolant vaig córrer escales a munt. Per fortuna, l’estudi del nadó no comunicava amb l’escala i la criatura es trobava sana i estàlvia.

Unes hores després enretiràvem les runes i vam fer caure les restes del fals sostre que, consentit pel trenc, s’havia ensorrat completament per l’efecte de la vibració del tro. Les bigues despintades i embrutides del sostre van quedar al descobert, com meuques decrèpites i despullades. Aleshores, la claraboia es va il·luminar: havia deixat de ploure i el cel estava començant a obrir-se.

Coberta pel polsim del guix i mig ofegada per la pols que encara es respirava, vaig sentir un calfred per tot el cos imaginant el que hauria pogut passar si el temps no hagués jugat al meu favor.

stats