Publicitat
Publicitat

Pep Guerrero: "Si volgués amollar rotllos sobre la meva obra, ho podria fer"

Assegura que les seves obres reuneixen tot allò que li agrada. Per Pep Guerrero, l'exercici artístic és sinònim de passar-ho bé

Uns paisatges de reminiscències romàntiques, uns trossos de paper pintat, els rostres d'unes pin-up, els estampats de la col·lecció que un dia va ser última moda, Pep Guerrero (Port de Sóller, 1966) construeix la seva obra amb allò que més li agrada. També pinta i aferra sobre qualsevol objecte que li ve de gust. Es diverteix amb la seva feina, fins i tot quan, com en el cas actual, s'enfronta a un llenguatge del tot desconegut per ell: el de les tècniques de l'obra gràfica. Demà inaugura exposició a la galeria d'Edicions 6a Obra Gràfica, al centre antic de Palma, una mostra al títol de la qual ajunta el seu nom amb una pista sobre un objecte quotidià del qual s'acaba d'apropiar: Pep/On.

La seva pintura no s'allunya de l'expressió gràfica i sovint reivindica l'estampació. Què ha suposat estrenar-se en una tècnica tan antiga com pintar sobre una pedra per després reproduir la imatge?

La litografia és un llenguatge del tot nou per mi. M'he posat en mans dels tècnics del taller 6a, que m'han obert un camí que encara veig ple de secrets. M'he deixat guiar pels que en saben. Quan algú domina una tècnica, sembla que tot és senzill de fer, bàsic, evident. I a mi, en molts de moments, em semblava que em parlaven en xinès. Tot em venia gros. Però, finalment, hem aconseguit fer làmpades amb tècnica litogràfica, malgrat que jo pensava que no ho podríem fer.

Reuneix a les seves obres des de paisatges clàssics fins a estampats psicodèlics o elements de la cultura pop. Què el motiva a fer un patchwork d'èpoques i estils?

Jo som molt eclèctic. M'atreu tant el barroc com el minimalisme, els anys 50 com el romanticisme. Qualsevol artista, quan comença a treballar, es demana què pot fer que el defineixi. Llavors vaig pensar en tot allò que m'agradava: els paisatges renaixentistes, els teixits de quadres típics de cuina, els retrats pop, els estampats de lleopard o de zebra... I vaig decidir posar tot allò que m'agradava en una sola obra. I així ho he fet de llavors ençà. M'identific amb l'eclecticisme que demostra cada una de les peces que faig.

Diria que les seves obres, que sovint s'han associat amb una estètica kitsch , són composicions fetes de retalls de bellesa?

Les coses són belles perquè la nostra retina ja les ha assumides. Les novetats de principi solen espantar, després agraden a poca gent i finalment són acceptades i consagrades per una majoria. És quan ja han entrat dins els cànons. Quan vaig començar a ajuntar els estampats de zebra amb els paisatges clàssics o els trossos de papers pintats per a les parets, tots aquests motius estaven descatalogats del registre actual. En posar-ho junt, cobraven un sentit nou que, a més, s'ha convertit en una tendència.

Es refereix al reciclatge?

Sempre he mirat moltes revistes de moda, d'arquitectura, d'interiorisme, perquè se solen anticipar a la mirada general. Això em motiva i hi trob molts d'elements dels quals apropiar-me. Sí, a través d'aquest exercici, vaig aprendre molt i, en certa mesura i sense pretendre-ho, em vaig avançar als procesos de reciclatge d'objectes vells, a la unificació d'estètiques d'èpoques diferents, a la democratització de les imatges, a l'apropiació que ara és moneda d'ús habitual a Internet...

Reivindica el valor d'allò decoratiu, tan denostat per l'art?

Mai no m'ha importat reconèixer el caràcter lúdic de la meva obra. Si volgués amollar rotllos sobre la meva obra, fer-ne tota una tesi filosòfica, ben enrevessada, ho podria fer. Però no tenc cap necessitat de fer-ho. Que un objecte o una obra serveixi per decorar no em sembla malament ni trob que li resti valor. I, en tot cas, quan pint sobre sabates, bosses, tauletes de nit o làmpades, el que faig és salvar allò que estava a punt de ser rebutjat i llançat a un contenidor. Intent donar-li un altre valor, canviar-li la pell i allargar-li la vida.

Ha creat un segell del tot singular que treballa de fa ja molts anys. No té por d'avorrir-s'hi?

La meva evolució és molt lenta, però ara ja no em preocupa. Un temps hi passava pena, fins i tot vaig tenir alguna època de grans dubtes en aquest sentit. Però si jo, que veig totes i cadascuna de les obres que faig, no m'hi he avorrit, no crec que s'hi avorreixin els altres. Moltes vegades, la necessitat de novetat me la satisfà treballar damunt objectes diferents.

Vostè no pateix quan treballa la seva obra?

Què diu, patir? Patiria si hagués d'estar dret tot el dia vigilant la porta d'una entitat bancària. Les hores em passen molt aviat quan pint. Sempre m'ho he passat molt bé amb la meva feina i crec que això es transmet. Ja m'agrada que la meva obra transmeti alegria. En conec molts, però encara em sorprèn que un artista pugui patir.

Per a aquesta exposició a Edicions 6a, vostè ha dibuixat sobre les pedres, però s'ha vist obligat a deixar la seva obra en mans d'altres. Com li ha anat treballar en equip?

Posar l'obra en mans d'un altre significa compartir, i això vol dir que has de cedir un poc tu i un poc els altres. És com viure en parella, o això m'ha semblat.