Publicitat
Publicitat

Negocis, trets i suborns en la Mallorca franquista

Pere Ferrer Guasp relata l’illa del contraban i l’estraperlo en un nou llibre

Farina i oli amagats en falses gepes i panxes d’embarassada; persecucions entre vaixells camí d’aigües internacionals; traginers carregant sacs amagats en la fosca; compartiments secrets en bótes de vi, cisternes i fumerals, farcells volant de trens en marxa; armes i trets; contrabandistes disfressats de tinent coronel de la Guàrdia Civil creuant la península en un fals cotxe oficial... Més que res, fam, negoci i corrupció. L’últim llibre de l’historiador Pere Ferrer Guasp, Contraban, corrupció i estraperlo a Mallorca (1939-1975), és un compendi del comerç més puixant -l’il·legal- en l’etapa més fosca de la història recent de l’illa: el franquisme.

Amb un estil amè i àgil, Ferrer, que ja havia publicat tres llibres sobre Joan March, encadena anècdotes dignes de qualsevol pel·lícula d’acció amb la precisió dels textos acadèmics dels historiadors. Entre textos dels documents del moment, històries personals, notícies de l’època, dades i percentatges, vesteix un relat d’un temps sense el qual no es podria explicar l’acumulació de capital que va permetre l’esclat del turisme a les Balears.

El llibre arrenca amb una llarga primera part que és un molt bon resum de la situació de Mallorca en la postguerra, repressió inclosa. L’autor encavalca aquesta introducció amb el negoci de la fam -l’estraperlo- que es va establir a l’ombra del racionament autàrquic dictat per Francisco Franco. Però la part més sucosa la reserva per al final, i és la que explica el contraban a l’illa a través d’alguns dels seus protagonistes; sense estalviar-se les relacions amb les autoritats que, untades a balquena, feien els ulls grossos.

Ferrer hi relata entrevistes fetes a personatges com Guillem Ramis, que va arribar a campió d’halterofília i lluita lliure, però que de ben jove ja es va embrancar en el contraban i va arribar a ser condemnat per tirar d’un sol cop dos guàrdies civils a l’aigua del port de Barcelona. L’historiador aconsegueix que antics contrabandistes expliquin, amb fotografia inclosa i donant la cara, com era el negoci, com funcionava i quina mena de gent hi treballava. També hi parla Andreu, de malnom Pintat, el tercer d’una nissaga de contrabandistes que havia començat el seu avi traginant sacs de tabac a peu entre Sóller i Alaró, i que va tenir un final poc afortunat.

Joan March

Un altre dels qui relata les seves experiències amb nom i llinatges és Antoni Oliver, que va fer feina per la companyia de sa Vall -la finca de Joan March- i que explica com March mateix, de prou gran, quan ja tenia en marxa negocis internacionals molt més sucosos, participava en les reunions en què es planificaven les operacions per descarregar els vaixells plens de contraban.

L’autor aconsegueix vèncer la llei del silenci -la versió illenca de l’ omertà mafiosa- que encara envolta el contraban del franquisme. Fins i tot relata una tertúlia entre vells contrabandistes. Ferrer també fa un repàs històric de la importació il·legal des del 1614, quan explica que comença la regulació del comerç de tabac.

“El contraban tenia un pes social molt important”, comenta Ferrer a aquest diari. “Fins als anys seixanta, era una manera de sobreposar-se a la pobresa i en depenia devers el 30% del PIB”, diu. Bona part dels productes de contraban que arribaven a les Balears des de Tànger i Gibraltar, o més endavant des d’Albània, no hi quedaven, sinó que es duien a la Península i fins i tot a Itàlia. L’illa es va convertir en un dels epicentres d’un comerç lucratiu que també podia ser violent.

Però l’autor no només s’ocupa del contraban -la importació de productes estrangers sense declarar per esquivar els alts impostos-, Ferrer també dedica una part molt important del llibre a l’estraperlo, el negoci de la fam. “Els estraperlistes comerciaven amb l’escassetat, amb productes bàsics”, assenyala l’historiador, que relata com s’ho feien alguns grans productors agrícoles per, sovint amb la connivència de les autoritats, acaparar grans quantitats d’aliments sense declarar-los a l’Estat i revendre’ls després al mercat negre.

Immunitat

Dels 21 milions de quintars de blat que es varen collir el 1940, recorda Ferrer, “l’Estat tan sols en va poder repartir vuit milions, perquè la resta es va vendre en el mercat negre; és a dir, d’estraperlo”, recorda l’historiador. A Mallorca hi havia dues rutes principals d’estraperlo: l’oli, que anava de la Serra al Pla i a Palma, i la farina, que feia el camí invers. Sovint els petits estraperlistes eren condemnats a multes impagables i havien de respondre amb llargues penes als camps de treball forçats. Els grans estraperlistes, els veritables especuladors de la fam, solien evitar el càstig o assumien multes que podien pagar perfectament.

El llibre és especialment dur amb els grans estraperlistes, els qui jugaven amb el preu del menjar a força d’acaparar-lo i empitjorar la fam, mentre que transmet comprensió amb els contrabandistes, que procuraven dur-se bé amb la població local fins i tot regalant-los medicaments que l’Estat corrupte no els podia garantir.