Publicitat
Publicitat

Fermin Muguruza, ni una passa enrere de la línia del front

Amb un discurs musical complet i sense fissures, el músic basc manté el múscul

Just aterrar, persecució policial servida, tornant directe d'Austràlia, el Japó i la Xina, per on ha passat la que serà la seva darrera gira mundial. Any 2013 i encara les forces de l'Estat continuen amb la mateixa història de sempre. Les mateixes que s'atreveixen a deixar anar un "nazisme pur" i quedar tan amples. I això que representen el que hauria de ser la força d'un país. Fermin Muguruza continua sent pro i, per tant, non grata, en les mateixes hores que Rajoy trepitjava l'illa de Palma. Li ho havien servit amb safata, i ell s'hi despatxà.

Per als qui l'hem seguit, que no perseguit, Muguruza és pro, però pro internacionalista, integrador, amnistia... Tot en un mateix discurs de fons perfectament integrat i cohesionat. Quasi trenta anys després de situar-se en la línia del front amb Kortatu i sense fer "ni una passa enrere, ni per prendre impuls", com va cridar, continua sent una màquina incombustible, i els nou músics de la Kontrakantxa que l'acompanyen tampoc no deixen aire per respirar i encenen l'escenari.

Ni l'acordió/trikitilari de Xabi Solano, ni el trio de vent que es va fer seu des de l' In-Komunikazioa (2002) ni els scratches de Zigor DZ de Selektah Kolektiboa. Completaven: Oskar Benas, també guitarrista de la mallorquina Maika Makovski, i els fonaments establerts pel baix de Victor Navarrete i sobretot per la bateria de Mikel Txopeitia, inseparable company des de fa una vintena d'anys a Negu Gorriak.

Prop de dues hores de directe sense pausa que agafà força amb Urrun , d'aquell primer disc en solitari Brigadistak Sound System d'aviat farà catorze anys, i ja esclatà de tot amb Etxerat! de l'instructiu Kolpez Kolpe . Era la primera de Kortatu. La segona, La línea del frente , en record d'"aquella generació" que els va veure a Manacor en la seva etapa més iniciàtica quan només tenien el primer LP de debut. Calfreds. Alguns aixecaren el braç: Fermin havia demanat qui hi era aquell 6 de desembre de 1986 a la pista de Na Capellera. Aquella generació, que no és l'actual. Muguruza, amb els seus 50 anys, és discurs musical complet. El contingut polític i social té igual o més pes de fons, és el seu discurs de combat de cara, i això és indissociable en ell. I a l'arena -que tan sols fregava els 500 assistents; de poca ajuda per aixecar una ràdio- aquest pols tampoc va estar en primera línia. La relaxació reivindicativa de les generacions actuals, que no han pres el relleu, no anà gaire més enllà de la festa. El que també era i va ser.

Després de Kortatu, Negu Gorriak. Kolore Bizia del Borreroak baditu milaka aurpegi (1993) encaixa talment en el seu soundsistema i no necessita de canvis de cadència per adaptar-se al pelatge. Els qui s'havien encarregat d'encendre la metxa del vespre, les feministes de Donosti Zuloak, s'afegiren a la celebració, per atacar Zuloak Riot . Tot seguit, Radio Rahim . Desset anys més tard, aquell debut encara manté viu Negu Gorriak com a pioners peninsulars del crossover , introduint el rap en el rock. El Dub Manifet havia de sonar i l'epíleg del concert recaigué en una parella d'himnes dels seus dos grups senyera: Gora Herria i Sarri Sarri , aquella història dels dos presos -un d'ells, l'escriptor Joseba Sarrionandia; d'aquí el títol- que el 1985 escaparen de la presó de Martutene encaixonats dins dos altaveus i que vint-i-vuit anys després Muguruza encara canta, tot i els boicots d'estat que sempre rebrà. El seu país se'l mereix. El nostre també el necessita.

En haver acabat, molts abandonaren els jardins d'Aiamans de Lloseta abans de sentir el València crida pel qual Orxata Sound System reconvertiren el London Calling . Un directe irregular amb males connexions que els posà entre les cordes. Era la cloenda. Abans de Muguruza, Taverners, tot i rebaixar la tonicitat de Zuloak, que els havien precedit, demostraren la musculatura del seu directe.