Publicitat
Publicitat

L'un viu tancat en una torre i l'altre perdut a la selva

Anàlisi d'una discussió crònica

Veig dos avis discutint i, com tants avis, suposo que sempre estan igual. Què ho deu fer? La resposta primera és que acumulen greuges mal resolts al llarg dels anys, però no em satisfà aquesta obvietat. M'entretinc, doncs, meditant sobre el mecanisme que deu produir aquest desajustament crònic. Observo que la discussió és banal, però no es tracta de jutjar qui dels dos té raó, sinó d'entendre què fa que els costi tant acordar res. Ho fa, sospito, que la discussió no es produeix en el mateix terreny de joc. Ells discuteixen sobre un tema concret i això els fa creure que s'enfronten en un mateix terreny acotat. Però no és així.

Em fixo en la manera com cadascú argumenta i les diferències són sorprenents. Ell replica poc i amb vehemència, sovint per afirmar obvietats. A estones sembla que vulgui anar més enllà i desplegar alguna línia argumental, però se sent ofès per la parella i acaba enrocant-se en afirmacions cada cop més rotundes i elementals. Ella, en canvi, desplega un argumentari més ric. Sosté una diversitat de punts de vista i aporta informació de tota mena. Ella no només parla del que li sembla a ella, sinó del que pensen o li han dit altres persones. És el seu un pensament barroc i arborescent que resulta impracticable per al marit. Hi ha dues imatges que sintetitzen la manera de fer de l'un i de l'altra: la torre i la selva.

Perdut en la selva d'un manera de raonar laxa i purament associativa, el marit acaba tancat en la torre d'un pensament meticulosament lògic i intransigent. Des de la perspectiva oposada, resulta asfixiant constrènyer el debat a afirmacions estrictament coherents, deixant de banda la riquesa que ofereixen emocions i sensacions, tot i que siguin sovint capritxoses i inexplicables. L'esposa, des de la selva, veu el marit entossudit a no voler baixar de la torre d'un pensament estret. Per ella el pensament no consisteix tant a defensar una posició, com a passejar per un paisatge. Una viu en un món de conceptes volàtils, l'altre en un de conceptes fossilitzats.

Quina és la solució? Doncs potser fer l'esforç de pensar amb una exigència lògica diferent, l'un fent-la més laxa i l'altre no tant. I mentre prenc aquestes notes, els avis somriuen. S'han posat d'acord? No. Resulta que ell l'ha fet riure. Ho ha aconseguit jugant a exagerar la seva pròpia manera de pensar, fent-la absurda.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT