Publicitat
Publicitat

CALENT I FRED

La prohibició i la promesa

Sempre he pensat que amb les frases lapidàries passa el mateix que amb els llibres d’autoajuda: si els llegeixes de manera literal, tots pareixen profunds i pedants, però realment serveixen de ben poc; si, per contra, els analitzes amb profunditat i en treus unes conclusions personalitzades, tots agafen sentit, però probablement no els necessitaves si has estat capaç d’interpretar-los de manera profitosa. Els ‘ carpe diem’, ‘ colige, virgo, rosas’, ‘viu ràpid, mor jove i deixa un bell cadàver’... em pareixen tendres i fins i tot útils, quan surten de la boca d’adolescents en plena etapa de descobriment personal. Les mateixes sentències es tornen patètiques quan les fan servir a mode d’eslògans vitals individus amb la revolució hormonal superada fa quinquennis. Recordo que quan feia BUP duia retolats a la carpeta ‘prohibit prohibir’ i ‘la imaginació al poder’, com veieu, maig del seixanta-vuit en estat pur.

La prohibició i la promesa són dos trets molts lligats a totes les religions. Podríem dir que, si una cosa tenen en comú, és que mentre et prometen un paradís mancat de qualsevol privació, et demanen constricció en l’existència terrenal. Sempre m’ha semblat curiós que les doctrines religioses, en principi encaminades a la salvació de les ànimes, hagin creat sempre privacions per al cos com a fórmula per aconseguir-ho. Com que crec en allò de ‘la llibertat d’un acaba allà on comença la llibertat de l’altre’, les religions em mereixen un gran respecte, enteses com una elecció personal o un camí particular; el problema, els el trobo quan volen convertir aquest en una via de sentit únic i direcció obligatòria per a tothom. Avui dia, en el nostre entorn, la religió és una opció que s’inclou dintre de les llibertats individuals, però no sempre fou així. Històricament la religió s’imposava, de la mateixa manera que s’imposaven els governants, amb sang. El gresol cultural d’on prové la nostra essència no es pot entendre fora la interacció entre les tres principals religions monoteistes.

A nivell comestible, el calendari i els preceptes alimentaris del Judaisme, l’Islamisme i el Cristianisme han donat forma al que ara consideram cultura gastronòmica de la nostra terra. La tradició mengívola pròpia s’ha anat forjant, seguint o bordejant segons convenia el que ordenaven des de l’altar conjugat amb el que atorgava la terra. ‘Fer de la necessitat virtut’ és la principal raó evolutiva de qualsevol ésser viu. El receptari tradicional ha creat autèntiques joies comestibles, amb arrels atàviques, que són com les entenem avui dia després de segles de mutacions i adaptacions als diferents credos predominants. Cuinat de Quaresma, crespells, rubiols, panades, frit de Pasqua, són mossegades de paradís terrenal creats seguint la promesa del celestial. ‘Bé està, el que bé acaba’.

Recepta

Raola de xot, panades i pèsols

Llevam l’os i el greix de la cuixa. Capolam la carn i l’adobam amb sal, pebre, moraduix i mantega enrossida. Li donam forma i la torram uns minuts per cada costat. Rostim els ossos, els cobrim de brou de carn i reduïm fins que agafi textura de salsa. Feim una pasta amb 300 grams de saïm, 450 d’aigua, sal i farina i la pastam molt poc perquè no agafi nirvi. L’estiram i la coem al forn a 165 graus uns 40 minuts. Feim un sofregit amb ceba i tomàtiga. Hi afegim els pèsols, un manat de fonoll, un d’herba-sana, brou de carn i ho coem suaument uns 25 minuts. Capolam i emulsionam amb un raig d’oli d’oliva verge. Per muntar el plat, estiram una cullerada de puré de pèsols, al costat uns bocins de pasta de panada esmicolats, les raoles de xot cruetes, una mica de salsa de xot, un poquet de juliana de pèsol tendre i per acabar un nigul d’aire de fonoll. Bon profit!

Ingredients
  • Cuixa de xot
  • Saïm
  • Aigua
  • Farina
  • Mantega 
  • Pèsols
  • Pèsol tendre 
  • Ceba
  • Tomàtiga 
  • Brou de carn
  • Herba-sana, moraduix i fonoll
  • Oli d’oliva
  • Sal
  • Pebre

Etiquetes