Molts d’anys?

CuinerFer anys no és sempre una bona notícia. Envellir no és el problema; de fet, entre complir anys i deixar de fer-ho, el manco dolent esdevé revellir. Aquests dies se celebren els trenta anys de la Llei de normalització lingüística de les Illes Balears. D’entrada pareix una efemèride a celebrar, perquè resulta evident que haver tingut tres dècades un marc legal que es preocupa de garantir l’ús de la llengua pròpia d’aquesta terra és un fet amb molta càrrega positiva. El consens polític i social que var donar forma a aquella llei, que tan bons fruits ha comportat sobretot en matèria d’educació, permet posar en valor la capacitat d’anàlisi i la visió de futur dels nostres representants, en les primeres legislatures de la democràcia. Si fa tant de temps que vàrem fer una llei per “normalitzar” la llengua dels nostres padrins i actualment continua complint anys, significa que encara és necessària, i és aquí on clarament es converteix en mala notícia. Així que, com diu la meva padrina, que ja n’ha complit noranta-sis, val més pocs però bons!

No manquen els funàmbuls “intel·lectuals” que reneguen d’aqueixa llei i de totes les que se’n deriven. El primer salt mortal del seu argumentari és proclamar, aterrits, que el castellà està en perill en aquestes illes, malgrat que la meitat de la població illenca admet no emprar mai la nostra llengua...Tatxan! Fan el doble mortal invertit quan afirmen que protegir la nostra llengua és un acte contra natura; segons aquestes eminències, el futur normal de la nostra “lengua regional” és desaparèixer dels usos formals, subjugades per la superior potencialitat de “la lengua de entendimiento nacional”... Tatxan-tatxan! El salt al buit fora xarxa l’escenifiquen quan es volen presentar com els defensors del “Baleá”. Ningú amb dos dits de front gosaria dir que la llengua utilitzada per García Márquez, Borges o Roncagliolo és alguna cosa diferent de l’emprada per Cela, Lorca o Pérez-Reverte; idò per què ens volen fer combregar amb rodes de molí, mentint i dient que Mercè Rodoreda, Palau i Camps o Empar Moliner no empren el mateix idioma que Damià Huguet, Janer Manila o Maria Escalas? Tatatatxan-tatatatxan!

Creure que hi ha llengües de primera i de segona, intel·lectualment i conceptualment resideix molt pròxim a situar la gastronomia local en un marc folklòric, ranci, fals, immobilista i veritablement desarrelat de la tradició culinària de les nostres Illes. La foto fixa, extreta de la nostra cuina als anys seixanta, es va fer amb uns fonaments de cartó pedra, que no estaven basats en la deliciosa i riquíssima cuina tradicional, sinó en un plantejament simplista i mentider. La cuina, com totes les manifestacions culturals d’un poble, és un concepte orgànic que beu del seu passat per poder créixer i així poder tenir un futur, però que mai hauria de trair les seves arrels.

La recepta: Fava Parada Marinera

Ingredients

• 500 grams de fava pelada seca
• Dues cebes
• Quatre tomàtigues
• Sis alls
• Dues fulles de llorer
• 100 grams de bacallà
• 300 grams de musclos
• 12 llagostins blancs
• Nata
• Brou de peix
• Vi blanc
• Sípia
• Sal, pebre bo i oli d’oliva

Elaboració

Posam les faves en remull i les hi deixam un mínim de vuit hores. Feim un sofregit amb els alls sencers, el llorer, la ceba i la tomàtiga. Hi afegim les faves ja rehidratades ben escorregudes, hi donam dues voltes i ho cobrim amb un brou de peix suau. Ho coem uns 45 minuts en olla convencional i 15 en olla a pressió. Passam la fava parada pel passapurés i rectificam de saó. Coem la carn dels musclos juntament amb el bacallà -al qual haurem llevat la pell-, coberts amb una barreja de brou de peix, vi blanc i nata. En haver cuinat quinze minuts ho convertim amb pasta amb l’ajuda d’una batedora elèctrica. Per muntar el plat, posarem una cullerada de l’elaboració de musclo i bacallà; al damunt, hi col·locarem un llagostí lleugerament cuit, un musclo, unes tiretes de sípia marinada i les pells de bacallà fregides. Per acabar, servirem la fava parada marinera. Bon profit!