Publicitat
Publicitat

Setmana Santa: entre la indiferència i la tradició

Les Balears són el tercer territori de l’Estat on la secularització ha avançat més

Processons, escenificacions teatrals o altres activitats rituals catòliques omplen aquests dies diverses poblacions amb l’objectiu de recordar i recrear la crucifixió i posterior resurrecció de Jesucrist. La Setmana Santa constitueix el moment més important de l’any litúrgic cristià, per la qual cosa les persones creients (o aquelles a les quals els agraden les tradicions) la segueixen amb especial devoció. La Setmana Santa oscil·la entre la tradició cristiana i una indiferència religiosa que la converteix en un període de vacances primaverals, una tensió que la secularització progressiva ha anat decantant cap a la segona possibilitat.

Tot i el mite franquista d’Espanya com la “reserva espiritual d’Occident”, l’Estat se situa a la mitjana europea en pràctica religiosa. Segons l’Enquesta Mundial de Valors, més del 70% de la població es considera practicant catòlica, una xifra que la situa entre els països més seculars, com la República Txeca (menys del 30%) i França (vora el 50%), i els estats més practicants, com Romania, Grècia i Polònia.

Els percentatges són encara més concloents quan s’analitza Catalunya. És el territori de l’Estat on el laïcisme és més elevat, la pràctica religiosa més baixa i, consegüentment, on la secularització ha avançat amb més força. Preguntats per la importància de la religió en la seva vida en una escala del 0 al 10, a Catalunya el valor és inferior a 4, el més baix de tot l’Estat. La segueixen el País Basc i les Illes Balears. Per contra, les comunitats on la religió és percebuda més important són Castella-la Manxa, Extremadura i Múrcia. Catalunya també és la societat on el percentatge de persones que es defineixen com a catòlics és més baix (i el de no creients i ateus més alt), una posició que comparteix amb Madrid.

Si ens fixem en els individus, les dades revelen que la importància que es dóna a la religió catòlica varia profundament en funció de diferents característiques personals. Les persones de 60 anys o més atorguen a la religió el doble d’importància que les generacions més joves. En els pobles de fins a 50.000 habitants, la religió rep més consideració que en les ciutats. Són evidències que potser haurien de preocupar el Vaticà, atès que es tracta d’un segment de població que demogràficament és petit i es va reduint amb el temps. Ara que el papa Francesc promou, des de Roma, un gir a l’esquerra cal dir que l’aspecte ideològic continua cridant l’atenció a Espanya. A diferència d’altres països, la pràctica religiosa evidencia una important divisió ideològica, i polaritza gairebé perfectament l’electorat. Així, mentre que la importància religiosa per a la gent d’esquerres és gairebé inexistent, per a les persones de dretes els valors registrats són elevats, un fet indicatiu que la priorització de valors divergeix amb profunditat. Aquestes diferències han persistit en el temps i esdevenen rellevants cada cop que, govern o oposició, agiten qüestions religioses. Ara bé, quan això es produeix, essencialment de la mà del PP, es corre el risc que el sector laic de la societat, molt més nombrós, reaccioni i provoqui un rebuig social general. La reforma de la llei de l’avortament n’és un clar exemple.

La Setmana Santa constitueix un bon període per reflexionar sobre la incidència de la religió en la ciutadania. Si bé el nostre calendari és ple de moments religiosos, amb les dades a la mà la religió com a creença, més enllà del fet cultural, viu un retrocés clar. El repte, per tant, no és que la Setmana Santa se celebri d’una manera laica, sinó quin discurs és capaç d’oferir l’Església que sigui atractiu socialment. I en aquest punt hi actua un dilema conegut: ¿satisfer la minoria actual (envellida i més minoritària a casa nostra) o obrir-se a noves realitats?