Publicitat
Publicitat

MARGINACIÓ

Prostitutes i clients amaguen que viuen una doble vida

Les associacions que donen assistència a les dones veuen que la crisi ha empitjorat la seva situació

Es pot parlar tranquil·lament de la prostitució en general, però si demanes a un home si n'ha estat mai client pot haver-hi certa tensió. Molt pocs ho assumiran en veu alta, mentre que les estadístiques parlen que a Espanya, pràcticament 4 de cada 10 homes han pagat per tenir sexe. Aquesta xifra representa el doble de la mitjana europea. L'Estat espanyol ni reconeix, ni prohibeix, ni regula l'exercici de la prostitució. Simplement, es permet la seva existència que es pot veure als carrers i queda oculta als clubs i als pisos. El que també resta en l'obscuritat és la doble vida que han de dur aquestes dones.

Realitat amagada

"Això se'n va amb mi a la tomba", afirma una jove brasilera que fa poc que n'ha sortit i que no vol dir el seu nom real ni tampoc el fictici. L'agència per la qual va treballar durant 3 anys l'ha perseguida perquè hi torni. I és que amb ella (a partir d'ara Patrícia) l'agència, que es quedava el 50%, tenia una bona font d'ingressos perquè ella guanyava 10.000 euros al mes. "Al principi ho vaig dur fatal. Va ser molt difícil, molt d'alcohol i molta droga, i jo encara no coneixia els trucs per fer com si prengués cocaïna sense consumir-ne. L'estiu eren tres mesos infernals, durant un mes només descansava tres dies", recorda. Patrícia mai no ha dit com aconseguia els doblers a la seva família. "És fàcil entrar-hi, però és molt difícil sortir-ne. Quan ho havia de deixar, vaig necessitar un psicòleg per llevar-me aquesta opció del cap, perquè guanyava molts de doblers en poc temps. Però això no és per a mi, no m'hi sentia bé", explica Patrícia. Aquesta dona brasilera assegura que gairebé tots els clients eren casats i recorda que quan eren amb ella al llit deien a la seva dona per telèfon: "T'estim molt, t'enyor i coses així". Pensava que tots els homes eren uns canalles i, per això, a la seva parella actual li va costar molt que Patrícia hi confiàs. Tot i així, ella té molt clar que no li explicarà mai el seu passat. Ara Patrícia fa feina en un restaurant. Considera que la seva experiència no és tan dolenta com la d'altres i la sorprèn que n'hi hagi que facin de tot per 30 euros. Però la precaritat econòmica és la realitat de la qual no poden fugir moltes dones.

Menys opcions

"Fins ara hi havia possibilitats d'inserció laboral amb una petita formació, encara que la majoria era o netejant cases o tenint cura dels malalts. Tanmateix, avui dia res de res", explica Francisca Muñoz, psicòloga del Casal Petit, que entre els casos que ha tractat hi ha el d'una dona que, quan el seu marit va quedar sense feina, el va mentir dient-li que ella anava a fer net, però en realitat es prostituïa.

Un altre exemple de com la crisi la paga qui menys té és el cas de Vanesa. Ella és mallorquina i, quan va perdre la feina, va haver de tornar a prostituir-se. No té el suport de cap familiar i explica que ho fa per necessitat. S'estima més fer feina per compte seu, perquè té clients fixos, i és "millor que anar cercant", comenta i es queixa de la situació actual: "N'hi ha que cobren 10, 15 o 5 euros i fins i tot hi ha dones que arriben a fer-ho sense preservatiu. Això ens perjudica a totes".

La por de l'estigma també afecta Vanesa: "Mai no dic que som prostituta a ningú. La meva feina és la meva feina. És dur. Si em donassin una paga, no hauria de fer això per mantenir els meus fills". En té dos i veu el present i el futur molt negre. "Això empitjora cada dia. Les ionquis fan un complet per 20 euros, mentre que jo no he abaixat els preus i per 20 faig un francès i per 40 un complet". Vanesa repeteix que ho vol deixar i aixeca el to de veu per dir: "No som putes, som dones que ens cercam la vida"

Efecte mirall

Gairebé 4 de cada 10 dones que finalitzen el taller Endavant del Casal Petit han aconseguit alguna sortida laboral. És un èxit en temps de crisi. Al 2012 n'hi varen assistir 34 i l'acabaren 24. Durant el mig any que dura reben 250 euros al mes. Les classes se centren en la formació, però també és un espai on poden demanar ajuda sobre el seus maldecaps quotidians, com quan la policia a Magaluf els ha posat una multa. Magdalena Alomar, educadora social, explica que "a una dona li'n varen posar una de 45 euros. La multa deia textualment: "Usuària de la via causa molèsties a la resta d'usuaris".

Magdalena parla de la seva feina i comenta: "És una experiència superguapa. Són molt properes. Quan ja fa tant de temps que hi ets et tenen com a referent, com que això és ca seva (elles en diuen l'escola)". També assenyala que la baixada de clients per la crisi fa que moltes tornin al recurs.

Actualment, al taller Endavant hi ha 12 dones. Totes hi intervenen. Ho fan lliurement, conscients que no seran jutjades. "És una vida molt trista", afirma una jove búlgara amb la mirada fixa. Somriu , però els seus ulls no riuen. Una altra dona parla de com li varen canviar la vida "els horaris: dorms de dia, menges quan pots… i comencen els maldecaps i arriba la depressió. Tot és diferent, la teva salut física i mental es trastoca". Una de les dones comenta que a Nigèria mai no havia tingut contacte amb la policia ni ningú de la seva família tampoc, i que a Palma més d'una vegada l'han detinguda. Ho diu amb un to que deixa ben clar que li fa ràbia. Una altra parla de l'estigma que sent amb la mirada de certs homes: "Em miren amb menyspreu, com si ells fossin superiors. I no! Som tots iguals".

Per evitar la injusta condemna social, la gran majoria tria posar-se una màscara i viure una doble vida, intentant amagar el que els homes demanen i la societat rebutja.

Etiquetes