Publicitat
Publicitat

L’artefacte

De passeig cap al Fonduco, baix la costa de Cala Figuera hi trob un vell amb la canya en remull. No hi pesca ningú mai, aquí. Quan hi havia la Campsa tot eren llunes d’oli, que el sol feia tornar de colorins. Jo ho trobava polit, però l’avi em deia que les llises i les orades que nedaven per aquesta banda tenien la panxa plena d’enclità. És ver que l’aigua avui està més aclarida, però ben igual fa assunto. A Maó, tothom ho sap.

Li don qui va, al vell, i li deman si piquen. Ell somriu per davall els mostatxos, em mostra el poalet buit i em diu buenos días. Clar: havia de ser foraster. Sud-americà, sembla. M’hi atrac per explicar-li que, just aquí on seu, hi havia el mollet de descàrrega dels petroliers. Connectaven a l’arqueta de terra unes canonades negres que semblaven els braços del Doctor Octopus, i mentre el suc hi circulava tot pudia. Bé, hi ha gent que li agrada, l’olor de benzina. I vostè, d’on és?

- De Macondo, una aldea de veinte casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitan por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos.

No he entès res, però li faig que sí amb el cap i li torn el somriure. Bon dia, passi bé, que jo vaig fins al Fonduco. Però encara no m’he girat que una nimfa treu el cap de dins la mar i em demana si conec la font d’aigua dolça. Li indic per on hi van, i és curiós que ens entenguem perquè jo de llatí no en sé.

Al cul de sac de la cala, ran de la vorera, en Vicent Marí mostra a un mosso jove com ho ha de fer per treure els perns rovellats de la planxa d’un vaixell de guerra de la flota d’ultramar, que ara que hem perdut Cuba ja no serveix per a res. Val més manya que força, i amb oli i un poc de paciència, ara cap a una banda, ara cap a l’altra, veuràs com els treus. Que no m’escoltes?, crida en Vicent, perquè l’aprenent està embambat amb una goleta anglesa que acaba d’entrar a la cala per fer l’aiguada. Diuen que és de l’esquadra de l’Almirall Nelson i que se’n va a fer la guerra contra els francesos. Al mosso d’en Marí li agradaria embarcar-s’hi per anar a lluitar contra qui fos, qualsevol cosa manco passar-se mitja vida desempernant bastiments fins a deixar-ne les costelles pelades, com si fossin carcanades de pollastres de ferro gegants.

Qui tampoc no sembla gaire conformada amb el seu destí és una obrera de La Industria Mahonesa que, enfilada damunt una bala de cotó arribat d’Amèrica, arenga les seves companyes amb el puny alçat i els ulls encesos. Quantes companyes més hauran de morir tísiques! Quantes en fotran al carrer perquè amb els seus dits plens de sedes ja no reten prou! Si ningú no lluita pels nostres drets, qui ho farà? L’encarregat se la mira i no li diu res, però pensa tu vés cridant, que noltros hem inventat el blau Maó i ara serem famosos. Un parell de dones l’escolten i l’aplaudeixen, però la majoria passen mig acotades amb un mocador pel cap. Bon dia tenga a l’encarregat, i hora de berenar en rallarem: quina vergonya, aquí les coses no les feim d’aquesta manera, gràcies als senyors que tenim feina.

Dos empleats de l’ajuntament em passen per davant amb una barana de ferro que representa un vaixell de dos fumerals. Troben que és un desastre haver-la pagada per nova i ara haver-la de vendre com a ferralla, però si ningú la vol, ves que hi farem. “Jo tampoc la vull”, diu un ferroveller, “que no m’agrada ficar-me en política”, però ningú no el sent perquè un esbart de gavines xisclen i voletegen per damunt els nostres caps, i a mi em sembla que diuen meu, meu, meu. En Gori de ses motores carrega quatre bidons de petroli d’en Verga per endur-se’n a la Mola, i sent un tro tan fort que per un moment es pensa que li ha explotat el Perkins dièsel de la motora. S’equivoca: és el barrobí que acaba de volar el fumeral de l’antiga fàbrica de teixits. Quan s’esvaeix el núvol de pols, el nou president de l’Autoritat Portuària ja pren mides per als pantalans on atracaran els megaiots de luxe, i als qui dubten i als homes de poca fe els promet que aquesta serà la palanca definitiva que reactivarà la vida al port de Maó.

Trob que no hi arribaré, al Fonduco, que per avui ja n’he vist prou. Me’n torn per on he vingut, i veig que el vell dels mostatxos continua allà mateix, amb el poalet buit i la canya en remull. Murmura una cançó, que diu que el mal del seu país són tres fatalitats: l’opressió, el saqueig i l’abandó, i em dic que la distància més curta entre Amèrica del Sud i Cala Figuera tal vegada sigui el fil de la canya d’aquest bon home. Llavonses el suret vermell es borina, se’n va per avall i jo li dic “estiri!”, i descobresc que a l’extrem del fil de cuca en tost d’un ham hi ha un llibre. El vell el desfà, i me’l dóna dedicat: la memòria del cor elimina els mals records i magnifica els bons, i gràcies a aquest artifici podem suportar el passat.