Joan Carles Gallego: “S’ha desaprofitat la crisi per revisar el model econòmic a la Mediterrània”

PalmaÉs el secretari general de la primera força sindical de Catalunya. S’han enfrontat a retallades des del primer minut de la crisi, i darrerament a les acusacions penals de companys per formar part de piquets informatius. De tot plegat i de la progressiva desprotecció del treballador en va parlar aquesta setmana a Palma, convidat per l’Ateneu Pere Mascaró.

Per tant, no només Katiana Vicens és acusada per la Fiscalia d’anar contra els drets dels treballadors.

Com sabeu, no és un cas aïllat. A Catalunya ja ens han condemnat un company a 5 anys de presó per formar part d’un piquet informatiu. És evident que darrere això hi ha tot un pla, perquè són dos-cents casos a tot l’Estat. Volen carregar-se els sindicats o reduir-ne la importància, com va fer Thatcher al Regne Unit.

Sou tan poc feiners i viviu de subvencions com han dit alguns càrrecs públics?

Els sindicats vivim de les quotes dels nostres afiliats. I, per sort, ens presentam a eleccions als centres de treball. Per tant, els nostres representants ho són de veritat, perquè s’han sotmès a processos d’elecció i es deuen als companys dels seus centres de treball. Aquesta legitimitat i aquesta força ha actuat de dic de contenció contra les polítiques neoliberals que basen l’economia a retallar als més pobres i arreglar els problemes de la banca. Per això ens volen reduir a la mínima expressió.

Els hotelers de Balears han intentat fins al darrer moment que el conveni sectorial recollís l’externalització dels treballadors.

En algunes zones turístiques ja s’està fent en determinades posicions específiques. Té un objectiu molt clar: individualitzar la relació laboral. Si tu no fas feina per la mateixa companyia que el company que seu devora teu, i cadascun teniu condicions diferents, difícilment fareu equip professional, i encara menys us plantejareu objectius comuns per a les vostres condicions. Aquest és el nou paradigma neoliberal: treballadors que estan tots sols i que es veuen obligats a admetre el que els ofereixi l’empresa, per poc i precari que sigui. I si a més hem desmuntat els sindicats, llavors el resultat és perfecte per a les aspiracions d’aquest model de societat dual, de rics i pobres.

L’emprenedoria és certa o és una farsa per reduir les xifres d’atur?

Els emprenedors existeixen. Són fonamentals per a l’economia. I del seu èxit i talent depèn la millora econòmica en molts aspectes. Ara bé, el que és una fal·làcia és que tothom que no té feina hagi de ser autònom. Això no és cap emprenedoria, sinó una presa de pèl perquè deixis de cobrar prestacions i et posis a cotitzar, i després acceptis relacions laborals encobertes, en condicions deplorables. Aquesta figura, unida a uns treballadors precaritzats que ja no tenen sindicats forts que els protegeixin i que, per tant, saben que si es mobilitzen queden sense feina, és el que hemd’evitar a tota costa. Els treballadors han experimentat un gran avanç mitjançant la negociació col·lectiva, gràcies a la unitat, i si individualitzam les relacions laborals mitjançant autònoms que haurien de ser empleats i treballadors externalitzats, al final retrocedirem fins a nivells impropis d’un estat modern i democràtic.

Per tant, no basta tenir feina per sortir de la precarietat màxima?

En principi les dades que manejam és que hi ha un 17% dels treballadors que es troben per davall del llindar de la pobresa. Això no havia passat mai. La situació socioeconòmica continua sent molt complicada, per molt que ens vulguin fer creure que l’economia millora. Hi ha desenes de milers de llars sense cap ingrés que no sigui un subsidi, i un important percentatge que només té un salari de misèria, del qual ha de viure tota la família.

A Catalunya, la indústria, i sobretot la que exporta, permet dissimular millor la manca de model econòmic clar i diversificat. A Balears, ara mateix és un monocultiu.

La indústria s’ha recuperat una mica, sobretot l’exportadora. Però ho ha fet perquè la reducció salarial i les retallades de qualsevol prestació extra que pogués aportar l’empresa han situat els costos laborals a nivells molt competitius respecte de països més pobres. Però ningú no ha analitzat el cost social que té això. De totes maneres, la indústria representa una part de l’economia catalana, i és important que jugui el seu paper. Però a Catalunya, i em tem que a Balears també, queda pendent un debat molt important: el model econòmic. S’han desaprofitat els anys de la crisi per fer una aturada seriosa per part de tots els sectors, amb els poders públics, i veure com es pot revisar el model econòmic a la Mediterrània. El turisme té un impacte molt important, però no aconseguim dinamitzar el consum intern, pels salaris baixos i perquè potser no es produeix una part del que es podria vendre als visitants. Però no ho sabem bé. Ningú no ho ha estudiat.