La Nit de l’Art és una festa. Va començar tímidament fa dues dècades i, any rere any, ha agafat força com a festa. Hi ha qui aplaudeix aquest fet perquè les festes són la millor manera i la més comuna d’expressar una celebració, i hi ha qui ho lamenta convençut que unir l’art a una activitat lúdica du a una segura frivolització de la cultura. I des del meu humil punt de vista, les dues maneres de contemplar-ho són encertades i, a més, han de poder conviure també en la Nit de l’Art i més enllà d’aquests dies o vespres en els quals l’art mou extraordinàriament la ciutat.
Jo, des de fa un temps, he deixat de mortificar-me amb el cilici per haver alçat fa vint anys la veu d’alerta sobre els perills que podia entranyar una nit que, ja de tot d’una, es va veure que era i és el pitjor moment de tot l’any per gaudir de l’art. Vaig aprendre a valorar la festa al voltant de l’art de Palma, encara que sovint em faci mandra i sàpiga que el vespre es convertirà en salutacions una rere l’altra, una copa amb estretors i que, tanmateix, un altre dia qualsevol hauré de tornar a les galeries, centres d’art i museus a contemplar com cal aquelles obres que durant la Nit de l’Art només he intuït que em poden interessar. I així i tot, benvinguda la festa. Per un dia, per un vespre, un gruix més que considerable de la nostra societat s’acosta i entra als espais sovint ocupats per les obres i gairebé cap o pocs visitants.
El poder de les galeries
Si qualque cosa han demostrat les galeries de Ciutat, sobretot les que fan part de l’associació Art Palma, que foren les iniciadores d’aquesta Nit, però també les de l’AIGAB, així com tots aquells bars, restaurants, botigues i demés que s’hi han anat sumant en el qual es coneix com el circuït no oficial (un doi perquè tot fa part de la mateixa festassa); si qualque cosa han demostrat tots -volia dir- és la capacitat per moure la ciutadania al voltant d’un fet lúdic però que, innegablement, està del tot vinculat a una realitat cultural.
És més, el millor que té la Nit de l’Art és l’apropament que fa de milers de persones a totes les sales d’exposicions. Només que un 1% dels que se sumen a aquest vespre, sense ser dels habituals seguidors de la programació artística, senti la curiositat i la inquietud de tornar-hi un dia, dos o deu a l’any, l’objectiu d’aquesta iniciativa està satisfet.
Les galeries han demostrat amb la Nit de l’Art una capacitat de mobilització de la ciutadania al voltant de l’art infinitament major que qualsevol administració pública. No sé si això és més negatiu que positiu, perquè, per sentit comú, els gestors de la cosa pública són els que més recursos tenen o haurien de tenir per moure la societat a la qual serveixen.
En un moment en què una de les màximes preocupacions a totes les ciutats del món desenvolupades culturalment és com guanyar públic per a la cultura, vull dir com fer que s’interessin per la cultura aquelles persones que no en tenen cap inquietud, iniciatives com la Nit de l’Art o el Palma Brunch (una activitat també de l’associació de galeristes), o la ja extinta inauguració conjunta del PalmaPhoto han demostrat de manera extraordinària la seva capaciatat mobilitzadora. Hi haurà qui digui que això no acosta ni fa guanyar adeptes a la cultura. Més a prop que si no existissin aquestes festes de l’art hi és tothom.
Allà on no arriba la pública
Sovint deim que la iniciativa pública ha d’arribar allà on no arriba la privada. Fa només un parell o tres d’anys hi havia el consens que els museus i centres d’art públics havien d’organitzar i oferir exposicions que, pel seu cost, pel volum i també per mostrar unes obres que sovint no són al mercat, no podien ni podran organitzar les petites i mitjanes galeries, com són totes les que hi ha a Mallorca (això no és Nova York ni Berlin).
A mi el que hem preocupa és que, amb la crisi dels pressuposts públics, però sobretot amb el desinterès o la inoperància, s’hagi invertit aquesta màxima. Massa vegades ens trobam que els museus i centres d’art, o bé no fan exposicions o les que fan tenen una qualitat i desperten un interès molt inferior al de les propostes privades. I no sempre en tenen la culpa els qui dirigeixen els centres d’art públics. Sense anar més enfora, ja pot tenir Fernando Gómez de la Cuesta el millor dels projectes o no, que, amb 300.000 euros anuals que li concedeix Cort per programar els tres centres de la Fundació Palma Espais d’Art, no pot fer més d’allò que la bona voluntat li permeti. Crec que ens ho hem de plantejar. O s’ho han de plantejar els partits que dirigeixen la cultura pública. Almanco els hauríem de trobar aprofitant, reforçant i propiciant que la gentada que avui anirà a la Nit de l’Art tingui una continuïtat en la inquietud cultural.
