Suplements11/05/2022

La història del soldat per a qui la Segona Guerra Mundial va durar més de trenta anys

L'Altra Editorial publica 'El crepuscle del món', de Werner Herzog, basada en un personatge real, Hiroo Onoda

BarcelonaHi ha una història que, per més vegades que s’expliqui, no deixa de fascinar mai: la del soldat japonès que es va estar trenta anys defensant una illa del Pacífic, convençut que la Segona Guerra Mundial no s’havia acabat i que en qualsevol moment arribarien o bé reforços japonesos o bé l’enemic nord-americà. La vida tot sol entre la selva i el mig desert que és l’illa de Lubang, a les Filipines, a pocs quilòmetres de Manila, el va convertir en un boig sense remei per a la majoria de la gent o en un heroi per a una minoria. No cal dir que Werner Herzog forma part d'aquesta minoria d’entusiastes.

Cargando
No hay anuncios

El director de cinema alemany ho explica al capítol inicial d’aquesta novel·la breu i intensa com la pluja que no para de caure sobre els protagonistes. Quan estava instal·lat al Japó per dirigir una òpera, se li va oferir la possibilitat de conèixer l’emperador del país. Va declinar l’oferiment i va dir que preferia conèixer el tinent Hiroo Onoda. D’aquesta trobada en va sorgir El crepuscle del món, que és un text que fa les preguntes fonamentals que ens venen al cap quan ens expliquen aquesta història, i que segur que són les que van activar la curiositat de Herzog: ¿quina mena de persona és capaç de construir-se un món inexistent i mantenir-lo durant trenta anys, contra totes les evidències? És a dir: ¿qui creu més en la imaginació que no pas en la realitat? També: ¿quines conviccions i prejudicis ens embenen els ulls i ens impedeixen veure-hi clar? “La realitat està dotada de codis amagats”, diu l’autor. Però, ¿qui té la legitimitat per establir quins són els codis correctes i quins els incorrectes?

La pau no arribarà mai

“Vostè serà un fantasma, inabastable, l’etern malson de l’enemic”: aquestes paraules del superior del tinent Onoda li van determinar trenta anys de vida. Les ganes de ser el millor soldat i el millor patriota van passar per damunt de qualsevol altra consideració. Calia esperar. Calia defensar el petit camp d’aviació i el port on, tard o d’hora, arribarien uns soldats o uns altres. Si queien fulls volants del cel anunciant la fi de la guerra, eren propaganda nord-americana, i la prova n’eren les faltes d’ortografia. Si passaven bombarders nord-americans per sobre de l’illa en direcció contrària a tota lògica era que la guerra s’havia desplaçat (i no, eren guerres posteriors: la de Corea, la del Vietnam...). I així amb tot. Diaris, revistes, qualsevol indici, Onoda sempre hi trobava un argument que li donava la raó: la guerra encara no s’havia acabat. Per a Onoda, la pau és com Godot: no arribarà mai.

Cargando
No hay anuncios

El llibre està escrit en un estil depurat i es divideix en capítols breus introduïts sovint per frases en present que situen i descriuen el que segur que ja són plans de cinema dins el cap de Herzog. Per cert: és impossible llegir-lo sense sentir-ne la veu i aquell accent alemany quan parla anglès. És impossible no retrobar-hi tot el món de Herzog, i aquest és el mèrit principal d’un autor: fer-se present en tot el que toca, amarar cada tema, cada personatge, de la seva filosofia de vida i de la seva visió artística. La història dels soldats perduts (no n’és només un, alerta, perquè al principi són quatre) té una lectura antibel·licista, també, molt potent: què vol dir estar en guerra? I qui no ho està sempre, en certa manera? ¿Quin mecanisme ens porta a valorar com herois les persones que aconsegueixen excel·lir en l’art d’assassinar o de parar emboscades? D’això, i de la inexistència del temps present, i de la convivència entre realitat i imaginació, parla aquest petit gran llibre.