Dos tarannàs contraposats

Alcover i Fabra: dos lingüistes en acció de Gemma Pauné és amb prou feines un opuscle sobre la ruptura d’aquests dos 'homenots' de la nostra cultura escaiguda el 1918. El caràcter atrabiliari, ingenu i agressiu de Mn. Antoni Maria Alcover el perdia i convertí Pompeu Fabra en un dels seus bocs expiatoris. Es coneixien de principi de segle i es cartejaren una dècada fins que començarien a treballar braç a braç a la flamant Secció Filològica (1912), de la qual Alcover fou nomenat primer president.

Ultra la disparitat de caràcters, en la disputa hi degueren pesar qüestions com la ideologia, la procedència diversa, la posició davant la Gran Guerra (que convertiria en insegurs els trajectes Mallorca-Barcelona, cosa que obligaria el president a absentar-se en aquest període de l’activitat acadèmica ordinària) o la virtut de la concisió del Mestre enfront de la incapacitat de l’Apòstol de la Llengua per sintetitzar res. El 1890 Fabra s’havia incorporat a L’Avenç on, de bell antuvi, es focalitza en el català que es parla. El canonge, mentrestant, manifesta la voluntat d’elaborar un gran diccionari, i organitza el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). 

No són pas els únics protagonistes. Hi havia el secretari de la Secció, Josep Carner, amb qui es genera cert clima de malestar envers Alcover. O un fet crucial com la mort del president Prat i la substitució per Puig i Cadafalch. El 1917 els altres membres pretenen debades destituir Alcover. Desesperat, comet l’error de signar un primer manifest, que comença a cavil·lar des que la resta en reclama el cap. L’IEC l’expulsa. En donar suport a la dictadura de Primo, esdevé símbol de l’anticatalanisme, però el 1926 perd la subvenció de l’Estat per al DCVB. Llavors, es reconcilia amb Fabra i els bàndols no es dissolen però el fabrisme penetra a les Illes amb vista a l’acceptació de les normes. Alcover moria arruïnat el 1932, mentre Fabra ho perdia tot arran de la desfeta del 1939. Sacralitzat Fabra, costà molt el reconeixement d’Alcover, que no arriba sinó de la mà de Moll. M’estranya que Pauné li escatimi l’elogi. La primera impressió que em causà un text breu com aquest és si no aportaria dades noves, però cal reconèixer que, altrament, forneix força informació en un espai bastant sintètic, la qual cosa és doblement d’agrair.