Sara Montiel, a l’esquerra del ‘sex appeal’

Si Sara Montiel tenia una càmera al davant, mirava a l’objectiu encara que mantingués una conversa amb el que tenia al costat. Quan la vaig entrevistar per a l’Avui, el 1986, em va fer esperar cinquanta minuts perquè havia citat la perruquera i la maquilladora per a les fotos: un fet d’annals del periodisme escrit que ni m’havia trobat mai ni m’hi tornaria a trobar. Va ser, però, una agradable estona de fer background amb el seu marit, en Pep Tous, conegut de quan havia estat propietari i director del diari mallorquí Última Hora. Fins que la Sarita convertida en Saritíssima va fer l’entrada triomfal a la sala amb vistes a la Diagonal d’en Sert, La Caixa; d’en Mitjans, can Barça; i un parell de Tàpies penjats a la paret: “M’agrada molt el que vol dir l’Antoni, tinc deu quadres seus i en tindria més si no fos tan car”. He, he.

Vivien habitualment entre Madrid i Palma i entre bolo i bolo, però tenien casa a Barcelona i ella entenia el català i la seva circumstància: “Comprenc molt bé la gent d’aquest país i la seva lluita”. Vaig voler precisar a quin país i a quina lluita es referia i “Catalunya, naturalment”. Pam. La seva carrera va començar rodant El último cuplé a Barcelona i ja s’hi va empadronar emocionalment. No va guanyar ni un Oscar ni un Grammy, però sabia treure tot i més de les seves possibilitats interpretatives i de veu a partir d’un comú denominador que les unia i, aquí sí, era extraordinària: el sex-appeal. Li vaig preguntar a tempo trapella si es considerava una sex symbol i, deixant caure les pestanyes per la força de gravetat d’un encofrat de rímel, em va respondre: “Com em diuen els americans, més aviat soc warm que hot, més càlida que calenta”.

Va captivar il·lustríssims actors com Gary Cooper, Burt Lancaster, Clark Gable, Charles Bronson, Marlon Brando, Henry Fonda, Raf Vallone, James Dean, Maurice Ronnet... Va enlluernar directors com Aldrich, Hitchcock, Fuller i Anthony Mann, que esdevindria el seu primer marit. Cantants i músics adoraven la seva veu de contralt spinto, com els seus últims compositors, Joaquín Sabina i José María Cano, o el gran Leonard Bernstein, que l’hauria feta la Maria del West Side Story que va fer Natalie Wood, o això em va dir el mestre una tarda vienesa que els explicaré un altre dia, “call me Lenny ”.

Com administrar la bellesa femenina en aquell món cinematogràfic tan mascle i de papers sota xantatge de sexe ho va saber manegar primer perquè la Montiel tenia personalitat; segon, perquè tenia conviccions religioses; tercer, perquè era lleial a les seves parelles, i quart o no sé en quin ordre, perquè les seves influències intel·lectuals eren pura i gruixuda esquerra. El poeta León Felipe, “Franco... tuya es la hacienda.../ la casa, el caballo y la pistola ”, se’n va enamorar platònicament perquè ell tenia 66 anys i ella, que en tenia 20, no va voler travessar aquell carrer tan ample. Amb Ernest Hemingway hi va haver “algo ”. Va ser amiga de Nicolás Guillén, Alberti i Neruda, a qui li va cantar un sublim Me gustas cuando callas. Va ser amiga del socialista Indalecio Prieto i va tenir una història amb el comunista Juan Plaza, company d’aquell Ramon Mercader que va matar Trotski. El seu primer biògraf va ser Javier Alfaya, també comunista. Va fer la seva última gran pel·lícula, Varietés (1971), dirigida per un altre PC de carnet, Juan Antonio Bardem, treballant al costat de la seva germana Pilar, la mare de l’Oscar Goya Javier Bardem...

Quan la Transició va encarar el destape, va començar a plegar del cine espanyol perquè les ofertes que tenia eren pobres en vestuari i pobres en guió, i si la van fer portada d’Interviú en topless va ser perquè, segons la seva versió, es van passar a públiques fotos destinades a ser privades. Abans havia plegat del cinema americà cansada que els papers que li oferien eren de l’arquetip hispana, arran d’haver encarnat la sioux Yellow Moccasin a Run of the Arrow (doblada, Yuma, 1957). Els trams finals de la seva carrera van ser als escenaris, amb diversos espectacles de varietats, com el Sara, més que mai! de 1986, que va estrenar el 20 de març al Teatre Victòria, amb Núria Feliu i Joan Monleón d’artistes convidats, i que va ser el motiu de l’única entrevista periodística que li he fet, la de gairebé una horeta de tocador que en canvi no gastava quan en la quotidianitat era la María Antonia. Hi va cantar Pel teu amor, la popular Rosó, en català. Tenia 58 anys i hi va repassar el seu repertori immortal. De La violetera, Fumando espero, Bésame mucho, Perfídia,Tatuaje, Quizás, quizás, quizás, Nena..., al preciós Bolero triste d’en Sabina, que es troba a la xarxa en un enregistrament de TV2... Cinquanta àlbums, setanta cançons, cinquanta pel·lícules, el seu llegat artístic, el seu lloc al patrimoni sentimental i un monument en format portada d’Interviú al seu Campo de Criptana, un lloc de la Manxa on Cervantes, si l’hagués coneguda, potser hauria situat Dulcinea.