Literatura
Suplements 15/09/2022

Retrat d'una generació insatisfeta

Arià Paco explica a 'Covarda, vella, tan salvatge', el retrobament de quatre amics d’entre vint i trenta anys a la seva Igualada natal

Anna Carreras Aubets
3 min
Estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona

Covarda, vella, tan salvatge, d'Arià Paco (Igualada, 1993), és una obra sensible i intel·ligent que retrata la generació mil·lennial, desarrelada, frustrada, erràtica i incomunicada, "arrossegats per la tardor de la realitat". Amb una talentosa combinatòria de narradors intervencionistes i sovint en primera persona, assistim al retrobament de quatre amics d’entre vint i trenta anys a la seva Igualada natal, després de distanciar-se un temps i marxar a Barcelona, Madrid, Alemanya i Arizona. La causa de la tornada és la mort del pare del David, l’Eduard, propietari del Bar Far, un nom prou simbòlic. Llavors, Igualada se’ls obre com una ferida. La ciutat —la gran protagonista de la novel·la— és la llar que els uneix, el pes de la tradició, el llaç comú que els ha ensenyat a estimar, però també l’asfixiant disparador de les respectives fugides cap a un món hostil que no els ha permès fer possible l’anhel de llibertat. Inspirat en Terra Baixa, Arià Paco supera el mer contrast geogràfic de Guimerà amb un brillant aprofundiment psicològic: dissecciona els personatges i les seves relacions fins al moll de l’os. 

La novel·la comença amb Els caminants, una lúcida alternança de narradors a partir del flashback que serveix a l’autor per presentar-nos els personatges. El Biel fa tres anys que viu a Rostock (Alemanya), estudia trombó; la Chiara l’ha deixat i es turmenta pensant que "les coces només les rep qui les busca". L’Auger i el David presenten un documental a Madrid i discuteixen sobre si l’art ha d’estar o no al servei d’una causa política. S’emprenyen i l’Auger torna a Igualada a col·laborar amb un activisme que li sembla un deure i que, de mica en mica, veurà que és un engany i una decepció. Frustrat, sense la Gal·la i amb ganes d’exili, demana una beca i marxa a Tucson, Arizona, a començar un doctorat. El capítol 3 acaba amb una declaració d’intencions per part del narrador: "Però aquesta no és la nostra història, així que poso velocitat ràpida". Dos anys més tard, la Itziar, parella del David, escriu a l’Auger per dir-li que el pare del David és mort i que ara ell s’encarregarà del Far. En Gerard és a Madrid, no li sap donar informació. L’Auger es pregunta "quan es van començar a dilatar les escletxes entre missatges i s’hi van escolar mesos". La reflexió d’Arià Paco sobre l’amistat a ultrança —que queda clar que no existeix— és dura i en conseqüència interessant. Als divuit anys poses l’amistat "per damunt de tot clavada al cervell", però el destí, les decisions, els entrebancs i les relacions de cadascú trenquen aquest vincle que semblava de ferro forjat. A Covarda, vella, tan salvatge la crítica mordaç no només afecta els cànons, les idees preestablertes i els valors presumptament inamovibles, sinó que també esquitxa el món acadèmic —"a l’acadèmia no hi ha botiguers, sinó estafadors"—, el valor autèntic del poder, la inconsistència del poliamor, la mentida, el sentiment de culpa, l’egotisme dels solters. 

El retrobament entre el Biel, l’Auger, el Gerard i el David a Igualada té lloc a l’estiu i de mala gana. Tots han canviat, han rebut hòsties de la realitat i han substituït la innocència per la insatisfacció. Cap d’ells no ha sadollat el somni de l’èxode. Perquè la covarda, vella, tan salvatge temptació de fugir no sempre surt com hom vol.  

stats