Vendre llibres abans d'escriure'ls

Avui no tinc res a dir (escriure). Això passa de vegades. Algú vol que diguis (escriguis) alguna cosa i tu res, el cap buit, per més que el teu cap sap que et paguen per dir (escriure) alguna cosa. Tens un cap recalcitrant. Podria ser que el teu cap s’obstinés encara més a callar (no escriure) perquè sap que hi ha algú que espera que diguis, que escriguis, algú que t’ordena que ho facis; de vegades ets tu mateix qui l'hi ordenes i llavors t’encalles com una balena a la platja: la còrpora immensa de l’obligació autoimposada contra la tossuderia de la pròpia sorra llibertària.

Alguns caps (entre ells el meu) es neguen a fer el que se’ls mana. Per a la gent com jo, rebre una ordre equival gairebé sempre a no obeir-la i a fugir corrents en la direcció oposada. Les prohibicions ens atien a fer el que ens prohibeixen; les imposicions ens dissuadeixen de fer el que ens volen imposar. Potser l’única manera de plegar-nos a l'obediència seria que ens ordenessin ser contestataris. Fins i tot pot ser que, mentre el teu cap es nega a produir cap idea, ja hagis cobrat i tot. Perquè el mercat va així. Parlem-ne.

El mercat dels llibres, dic. No pas el mercat dels articles de premsa, esclar. Els articles no els cobraràs mai abans d’escriure’ls. Déu nos en guard! De fet, sovint no els cobraràs fins que hagin passat tres mesos des que els vas escriure, per més que pagar a més de seixanta dies estigui prohibit per llei. Els amos deuen tenir també caps recalcitrants que els empenyen a anar contra la norma. Però els llibres, deia: centrem-nos.

En algunes editorials és pràctica habitual que et proposin signar el contracte d’un llibre futur que no has escrit. I qui diu un, diu dos. Bé, això passa si els teus llibres anteriors no han fracassat. Si n’has venut tres i mig, és poc probable que algú et demani que n’escriguis un altre. Aquesta manera d’actuar de les editorials és prou comprensible: si tenim un autor que funciona, no el deixem perdre. Jo faria el mateix.

Ara bé, que els autors ho acceptin em costa més d’entendre. Hi ha dues grans raons per acceptar-ho. La primera: finançar el temps que l’autor dedicarà a escriure. La segona: tenir la garantia que, un cop feta la feina, algú la voldrà publicar. Són raons de pes, no ho negaré, però no les veig clares.

La primera és un parany. Se m’acut que és una mica com la trampa de les targetes de crèdit. M’explico. Un cop entres en el cicle del crèdit, costa molt sortir-ne. El primer mes et beneficies del crèdit (tens la liquiditat normal més la que t’ofereix el crèdit), però a partir del segon mes ja estàs entrampat: quan et cobren l’import de la targeta, et quedes sense diners, cosa que t’obliga a tirar de crèdit.

Bé, doncs això de cobrar per avançat és el mateix, perquè implica que quan acabis d’escriure un llibre et veuràs obligat a signar de seguida el següent per poder continuar ingressant. Curtterminisme capitalista. I que els autors ho acceptem, demostra el que ja sabem: que l’economia de l’escriptor és vergonyosament precària.

La segona raó (assegurar-se que algú et voldrà publicar) implica que confiem poc en la nostra feina. Sí, fa molta por dedicar dos o tres anys a escriure un llibre i que després ningú no te’l vulgui publicar. Però, aviam: sabem que ara mateix es publica molt (massa); sabem que els editors busquen bons llibres com desesperats. Per tant, si escrivim un llibre mitjanament bo, diria que segur que trobarem una editorial que ens el vulgui publicar. Per tant, d’alguna manera, avenir-nos a signar per llibres que no hem escrit és una manera de dir que no estem segurs que el que escriurem serà prou bo. El pensament de fons: "Encara que escrigui un llibre fluix, tinc la publicació assegurada". Zero risc.

Si se signa per dos llibres, la cosa encara abona més aquesta idea que confiem poc en la nostra feina. Imagineu-vos que el primer llibre del contracte fos un fenomen comercial (improbable, ho sé); el segon llibre (que encara no hem escrit) l’hauríem venut a un preu molt inferior del que hauríem pogut aconseguir. Signar per dos llibres obeeix a la lògica contrària: encara que el primer llibre punxi, el segon ja el tinc assegurat.

Sembla que els autors, a més de pobres, som uns pessimistes o creiem poc en la nostra feina o tenim certa aversió al risc o tenim problemes d’autoestima (que una editorial ens demostri el seu amor amb un xec sobre la taula ens fa pensar que potser el que escrivim sí que té algun valor).

M’adono que són coses que pensa el meu cap recalcitrant, perquè un contracte signat que t’obligui a escriure em podria paralitzar. Però també la meva economia és precària i al final hem de trobar maneres de finançar-nos, ja sigui amb la Mastercard o amb un contracte editorial. Imagino que en altres caps la cosa funciona a l’inrevés: els esperona i els afalaga que algú confiï en ells a cegues (no del tot a cegues, esclar, hi ha la carrera literària anterior).

Sigui com sigui, tot això tan llarg era per explicar-vos que ni que em paguin avui no tinc res a dir.