Entre el record i la ficció

Del títol enigmàtic, no n’acabarem de treure l’entrellat. És una obra constituïda per tretze relats. Serra prové del camp de la música, on està cridat a volar com una rara avis, semblantment en aquest aterratge al món literari. Llibre endins, al dietari Les rutes de Moondog, confessa haver robat d’una bíblio [sic] un Vila-Matas. Veritat o no, perquè contar mentides a un diari no prescriu, el que en destacaríem és on delimitam la frontera entre record i ficció en aquest calidoscopi de narracions amb fragments de memòria i micropartícules de còmic, diàleg i monòleg teatral.

Es distingeixen els autobiogràfics, que rememoren els estius de la infantesa a Cala Morlanda, quan acompanyava son pare a la feina a la cooperativa d’Inca o la presència, de tant en tant, fugissera i fantasmal de Joan, el seu germà difunt; a Filmin, hi trobareu el documentari Els ulls s’aturen de créixer (2018) sobre la seva relació fraternal. Afegim-hi les esmentades Rutes de Moondog. Els relats més ficticis ens remeten a escenaris ignots. De vegades ens perdem més pels límits de la pàgina que per aquests racons recòndits. Algun retall de tisora no hi hauria resultat balder, però que no ens quedi al pap que, tanmateix, és una obra molt recomanable. Empúries n’ha tornat fer de les seves! Sovint adquireix força l’element surrealista, se serveix de l’humor o estira de la ironia, però no segueix cap pista nítida. És per aquesta disparitat que sorprenen, amb influències contístiques de les quals pren llum lícitament. Ara bé, a l’element de la mort no deixa de recórrer-hi com un dels més característics d’un recull igualment estrany, inclassificable i miscel·lani, com el debut Formigues vermelles (2014) que havia estampat Edicions del Despropòsit –el nom del segell, val a dir-ho, li escau que ni pintat!

De vegades, lamentam que l’única manera que trobem d’innovar la llengua sigui aigualir-la i barrejar-la amb el castellà per reproduir la realitat del carrer. Doncs bé, també en això Serra ens proporciona una lliçó magistral pel que fa a l’ús d’un mallorquí salabrós i plenament genuí, com si això encara l’empeltàs en el niu familiar. Registre aparentment descuidat, un pèl desafiant a la normativa i àcrata –talment ell o els seus textos. Tot i que, en el fons, deu ser una carcassa, com les dosis de realitat que pugui haver inoculat als distints contes de l’aplec o no.