Literatura
Suplements 26/03/2023

Pierre Lemaitre: "La corrupció financera és un dels motors de les novel·les policíaques"

Escriptor. Publica la novel·la 'El gran món'

5 min
Pierre Lemaitre

BarcelonaA Pierre Lemaitre (París, 1951) li agrada introduir l'humor i una certa murrieria a les seves novel·les, i també a les entrevistes. Defensa apassionadament allò que fa. Va publicar la primera obra quan tenia 56 anys i es va convertir en el rei de la novel·la negra, però no es va quedar allà sinó que ha anat explorant nous terrenys, sense abandonar mai el suspens. Va guanyar el premi Goncourt el 2013, amb la novel·la Ens veurem allà dalt (Bromera), la primera d'una saga d'entreguerres que va continuar amb Els colors de l'incendi (2018) i El mirall de les nostres penes (2020), també publicats en català per Bromera. El seu relat del segle XX continua amb una nova sèrie documental que arrenca el 1948 i acaba als anys 70. El primer dels quatre llibres ja es pot llegir en català: El gran món (Bromera), traduït per Albert Pejó Orellana. Els protagonistes són el matrimoni Pelletier, que viuen a Beirut, i els seus quatre fills: Jean i François, que viuen a París; Hélène, i Étienne, que marxa a Indoxina.

Primer va escriure un tríptic sobre l’Europa d’entreguerres i ara està immers en un nou cicle històric de quatre llibres que comença amb El gran món. ¿Com Émile Zola, abans de començar el seu gran projecte va fer un manuscrit anomenant un per un tots els llibres que escriuria?

— Admiro moltíssim la capacitat d'estructuració dels grans autors del segle XIX. Zola fa la llista dels 20 llibres que escriurà en 20 anys i escriu els 20 llibres en 22 anys. Té una capacitat de conceptualització increïble. Crec que ja no tenim la capacitat cognitiva dels escriptors del segle XIX. No soc un geni. I, per tant, treballo pas a pas. Anticipo molt, però no tant com Zola. A França ja s’ha publicat el segon de la saga, ara estic escrivint el tercer i tinc l’esquelet del quart. Em costa saber com acabarà la línia narrativa del Jean. Cada fill és el protagonista d'una novel·la i ell protagonitza la quarta.

Per què una nissaga?

— Sempre m’han fascinat les nissagues. Crec que escriure una nissaga és la fantasia de molts escriptors. Si tots ho somiem, per què ho fem tan pocs? Perquè és difícil fer una novel·la coral en què cada personatge té la seva pròpia història i, a més, la història conjunta és complexa. Fa molt de temps que ho volia fer, però no tenia clar que ho pogués fer. Havia de tenir prou maduresa literària. L’altre motiu és perquè el microcosmos familiar funciona com una metàfora del món social. És una petita societat en miniatura, amb totes les xarxes de poder, de rivalitat, d'amor, de vincle, de fidelitat...

Un altre tema important del llibre és la corrupció. De fet, la corrupció és present en molts dels seus llibres. ¿És comuna en tots els períodes històrics, governs i formes de govern?

— La corrupció financera és tan vella com la invenció dels diners i comuna a tots els règims polítics i a totes les èpoques. És una diversió per a l’escriptor i un dels motors de les novel·les policíaques.  

Al llibre explica com, a Indoxina, els francesos trafiquen amb piastres, la moneda local. El capitalisme local ho aprofita per enriquir-se i, de retruc, el Vietminh pot comprar armes per plantar cara als francesos. 

— Sí, va ser una de les coses que més em van sorprendre quan vaig començar a investigar sobre el tràfic de la piastra, que és un episodi històric que a França s’ha oblidat una mica. El Vietminh va infiltrar-se en el sistema i el va capgirar per comprar armes i combatre contra els militars francesos. És com si els francesos haguessin donat diners perquè els disparessin. Un autèntic escàndol molt verídic. Jo em baso en un llibre d’un funcionari francès que va denunciar-ho el 1952. El personatge de l’Étienne s’inspira en aquest funcionari. França intenta comprar el país perquè sap que no pot guanyar militarment. Quan tot plegat es fa públic, s’accelera el final de la guerra. 

L’Étienne s’escandalitza quan veu que els soldats francesos han adoptat els mateixos mètodes que els combatents de la guerrilla. En una guerra tothom és igual?

— No crec que els uns i els altres siguin iguals, ni que tinguin la mateixa responsabilitat. No excuso la guerrilla de les tortures, però estem parlant d’un poble oprimit i d’una potència colonitzadora. El que la guerrilla fa és intentar guanya una independència, a la qual tenen dret. Però això és el que penso com a autor; l'Étienne no pensa el mateix. És un personatge que té 20 anys el 1948, no pot pensar com un home de 70 anys del 2023.

El François és periodista de successos. És l’època daurada del periodisme?

— No, encara no. Ho serà al cap de quatre o cinc anys, al següent llibre. El 1948 els diaris venien un milió d’exemplars al dia. El dia de la mort del general de Gaulle, el 1970, es van vendre dos milions d'exemplars en un dia. Són xifres impressionants. Aleshores la televisió tot just despuntava. I no hi havia la competència de les xarxes socials.

La violència contra les dones és un dels altres temes del llibre. Tots els personatges femenins que apareixen ho tenen molt difícil per sortir-se’n.  

— No hi estic d’acord. L’Angèle vol saber la veritat sobre el seu fill i és ella la que va a buscar aquesta veritat. Té una capacitat de reacció extraordinària. És un gran personatge, una heroïna mitològica. L’Hélène se’n surt molt bé! El seu destí natural era casar-se el 1949 i tenir un fill l’any següent. I no ho fa, busca un altre camí. La Geneviève és una noia molt dolenta. La qüestió és per què és tan dolenta. Perquè si una dona, en aquella època, no era guapa ni intel·ligent, era un zero a l’esquerra. ¿Se li pot retreure la seva agressivitat en una societat que la tracta com la tracta? A la novel·la és dolenta, un corcó... però ¿què és ser una dona l'any 1948, quan no tens la força temperamental de l’Angèle ni la vitalitat de l'Helena? O ets un no res o ets una Geneviève. Hi ha molts lectors que la troben fascinant i l’adoren. A més, planteja la qüestió de fins on és capaç d'arribar algú. Arriba un punt que es desinhibeix totalment. En el fons, el drama de la Geneviève és no ser un home en una època de dominació masculina. A la següent novel·la tracto el tema de l’avortament. Els homes, fins i tot, volien tenir el control del cos de les dones. El Jean entén que el drama de la seva dona és ser dona en un període en què una dona no val gran cosa. 

stats