Opinió

Quan els pares perdem la paciència

Només demano respectar els nostres fills com si fossin desconeguts

BarcelonaDe vegades els pares perdem la paciència amb els fills. Ens enfadem per coses que, ben mirat, hem d’acabar reconeixent (almenys en privat) que no eren gaire importants. Els escridassem, els insultem i denigrem (“però ets ximple, o què?”; “sembles un nen petit!”; “mira com tens l’habitació, no et fa vergonya?”). Llancem amenaces ridículament apocalíptiques (“no tornaràs a jugar amb la teva cosina fins que no demanis perdó”; “ja no t’estimo”; “els Reis et portaran carbó”; “et prendré totes les joguines i les llençaré”). Castiguem (incloent-hi això tan modern de la “cadira de pensar”, que ens permet fer veure que creiem que no és un càstig “de veritat”, encara que ningú s’ho cregui). Fins i tot “se’ns en va la mà” (però, esclar, una “bufetada a temps” és molt educativa). I després potser encara tenim temps per culpabilitzar la víctima (“mira el que m’has obligat a fer!”; “és que t’ho estaves buscant!”).

Cargando
No hay anuncios

Sí, de vegades perdem la paciència. A tots ens ha passat. És comprensible: l’estrès de la vida moderna, la feina, el trànsit, els diners que no arriben, l’esgotament... i arribes a casa i encara has de fer el sopar i posar una rentadora i la nena que no ha fet els deures i el petit que té una rebequeria, i criden i es barallen i les joguines per terra... És comprensible.

Però també s’ha de dir que a la feina hem aguantat vuit hores el cap, i els companys, i els clients, sempre amb un somriure, demanant les coses sisplau i donant les gràcies. I hem tornat enmig d’un trànsit infernal, parant en tots els semàfors i respectant tots els stops. I hem passat pel supermercat, i hem comprat el que hem pogut amb aquells diners que no arriben, i la caixera, que també porta vuit hores o més treballant, ens ha somrigut, i li hem tornat el somriure. I en tot al dia no hem escridassat ningú, no hem castigat ningú, no hem bufetejat ningú. Ben mirat, tal com estan les coses, hem tingut una paciència admirable.

Cargando
No hay anuncios

No demano, doncs, res de l’altre món. Està dins de les nostres capacitats, ho hem demostrat. Només unes horetes més de paciència, a casa, amb els nostres fills, a qui estimem. Respectar-los com si fossin desconeguts. I si un dia perdem la paciència (que la perdrem, perquè som humans i aquestes coses passen), podem reconèixer el nostre error no només en privat, sinó davant dels nostres fills, i demanar perdó.