Entrevista

Lola Álvarez Romano: "Deixeu de ser els pares perfectes i mireu què fan els vostres fills"

Pedagoga i psicoterapeuta psicoanalítica de nens, adolescents i adults. És de Barcelona però fa molts anys que viu a Londres, on ha treballat durant quinze anys als serveis públics de salut mental infantojuvenil i en equips de diagnòstic de trastorns neurològics del desenvolupament

5 min
La pedagoga i psicoterapeuta psicoanalítica, Lola Alvarez

BarcelonaLola Álvarez Romano porta mitja vida tractant nens i adolescents amb depressió, atacs d'ansietat, que s'autolesionen, que arrosseguen traumes pel mal divorci dels seus pares, amb tendències suïcides... Però també té clar que tot i que són episodis durs, amb una bona feina se superen. Llicenciada en pedagogia per la UB, acaba de publicar el seu segon llibre, ¿Qué me he perdido? (Editorial Planeta). El seu propòsit? "Donar eines als pares que els ajudin a comprendre el comportament dels seus fills adolescents i a intervenir de manera eficaç quan creguin que alguna cosa no va bé".

Afirma que actualment hi ha una crisi de salut mental. Per què?

— Una part per culpa del que arrosseguem de la pandèmia i l’altra per les xarxes socials. És una combinació que ens ha portat al moment en què estem ara amb els joves, però també amb la resta de la població. Amb la covid tenim un trauma col·lectiu perquè viure, com ho vam fer, nombroses morts un dia darrere l'altre és una situació molt bèstia i això ha obert moltes ferides. Pel que fa al tema de les noves tecnologies, el que està provocant és que els joves tinguin una doble identitat: la que veiem i la seva persona virtual, que és activa d’una manera incessant.

Amb aquest context, quines són les malalties mentals que més estan afectant els adolescents?

— Les que estan gairebé presents en tots els quadres de salut mental són l’ansietat i la depressió perquè qualsevol altre problema mental té també components d’aquestes dues. Per exemple, si un jove té anorèxia pot tenir també depressió o ansietat.

Alerta també de l'augment de joves que s'autolesionen per cridar l'atenció del seu entorn...

És una pràctica que ha anat a l’alça i el primer que han de fer els pares és no espantar-se massa.

És difícil no fer-ho...

— Entenc que és difícil, però darrere d’una autolesió hi pot haver molts motius. El problema és que molts pares quan ho veuen es pensen que el seu fill es vol suïcidar, però no, són coses diferents. La majoria de joves amb qui treballo que s’autolesionen amb un bon treball darrere deixen de fer-ho.

Per què ho fan?

— És una manera d’alleujar l’estrès que senten encara que sigui fent-se mal a ells mateixos. És un mecanisme fisiològic que els ajuda a calmar-se i a més és addictiu. Quan t’adones que el teu fill ho està fent, dona-li temps i pensa què es pot fer perquè ho deixi de fer. Aquí també hi ha una influència de les xarxes perquè hi ha grups en què es comparteixen les autolesions i fins i tot competeixen a veure quines es veuen més.

Tornen a sortir les maleïdes xarxes... Hi podem fer alguna cosa, els pares?

— És que és una finestra a un món desconegut. Imagina’t que vas a Berlín i deixes el teu fill petit sol a una plaça gran i li dius: "Tornaré d’aquí dues hores". Oi que mai de la vida ho faries? Doncs això és el que passa quan s'entra en aquest món desconegut. Com a pares, el primer que hem de fer és començar a vigilar quin és l’ús que en fem nosaltres de les xarxes. No pots demanar a un adolescent que no faci una cosa quan tu ho estàs fent tots els dies.

Per exemple?

És un pecat menjar amb el mòbil a la taula. Quan venen les meves filles a sopar els dic que no el tinguin sobre la taula. A més hem d'acompanyar els joves amb l'ús de xarxes, posar els controls parentals, parlar amb ells sobre com els fan sentir les xarxes. Si la teva filla, per exemple, comença a demanar pestanyes postisses o extensions, primer li has de preguntar d'on ve aquesta idea més que discutir o decidir si n'hi compraràs o no.

És especialment crítica amb les influencers.

— Esclar, perquè inspiren a aconseguir coses irreals, irrellevants i que no tenen res a veure amb la majoria de joves. Que les Kardashian es gastin 3 milions en cotxes... doncs elles mateixes, però això no vol dir que sigui el normal ni que hagi de ser l’aspiració de cap jove. Al final acaben creant més ansietat als joves perquè creen aspiracions superficials.

A Catalunya hi ha un moviment de famílies per demanar retardar l’edat del primer mòbil als 16 anys. Què en pensa?

— Que és difícil establir una edat perquè en realitat el que es necessita per fer una bona gestió del mòbil és maduresa i acompanyament. No estic en contra de la prohibició, però crec que realment és difícil d’implementar. El millor és educar-los en un ús sensat i compartir els estímuls que els arriben pel mòbil més que prohibir-lo.

A cap edat s'ha de prohibir?

— Sí, abans dels 13. És totalment nociu.

Com a pares com poden detectar que un fill pateix depressió o ansietat o d'altres malalties mentals perquè la barrera, de vegades, entre una malaltia i un estat emocional, per exemple trist o ansiós, és molt fina.

— Amb la depressió, per exemple, a banda d’estar trist també notareu un canvi d'hàbits del vostre fill: serà més hermètic, deixarà de gaudir de coses que abans li agradaven, començarà a fracassar a l’escola, deixarà de banda els seus amics, passarà molt de temps a l’habitació amb l’ordinador... El que heu de fer els pares és observar-lo i si detecteu canvis com aquests intentar establir una conversa tipus "he notat que ja no surts tant com abans amb tal amic. Estàs bé?". El fet que verbalitzeu que heu notat alguna cosa, ja obre una porta a l'adolescent. El pitjor és un jove hermètic i uns pares que no s’assabenten del que està passant. El que també han de tenir clar els pares és que amb una conversa no es resol tot, això només passa a les pel·lícules.

Pot donar altres tàctiques per aconseguir que un fill adolescent parli perquè acostuma a ser una etapa de la vida on per norma general els costa obrir-se.

— Si vols parlar amb un fill adolescent i et diu que el deixis en pau, cosa que passa bastant sovint, prova-ho un altre dia que el vegis de millor humor o sortiu a prendre alguna cosa. La clau és trobar un bon moment perquè comenci a parlar i sobretot no desanimar-se, a poc a poc ho aconseguiràs. Només necessita una mica de treball i ser perseverant.

Arribes a la conclusió que és molt difícil ser pares. De fet, vostè és molt crítica amb aquells pares que volen ser perfectes.

— Els pares d’avui em fan pena perquè tenen molta més feina. Han de controlar aspectes que ells no van viure quan van créixer, ja que els seus fills són natius digitals però ells no i, per tant, no tenen incorporat aquest desdoblament d’identitat que porten els joves. Això se li ha de sumar que tenen un excés d’informació a internet que, a més, sovint és contradictòria. Poder el problema és que els pares no es refien del seu propi criteri, del sentit comú, del que s’ha fet tota la vida. Encara que hi havia errors hi havia coses que es gestionaven millor. Un exemple que veig cada dia: pares que porten els nens a l’escola mentre parlen per telèfon i quan els recullen repeteixen la mateixa imatge. No tenen aquella conversa de preparació amb el seu fill de què faràs avui o de com t’ha anat l’escola. El meu consell seria deixeu de ser els pares perfectes i mireu què fan els vostres fills.

Vol acabar enviant algun missatge esperançador als pares?

Sí, que pensin que tot té remei, que ells poden abordar moltes coses i si es veuen sobrepassats que busquin ajuda. Sempre recomano que primer busquin quin tipus d'ajuda poden accedir i llavors que parlin amb els seu fill o filla i els diguin "mira si ho necessites he parlat amb tal o qual". I també que pensin que hi ha moltes coses que poden fer per prevenir aquestes situacions com intervenir a temps, amb observació i paciència.

stats