Literatura
Suplements05/12/2023

Com és la novel·la revelació d'aquesta temporada?

'A casa teníem un himne', de Maria Climent, ocupa el quart lloc de la llista de llibres més venuts i és finalista al premi Òmnium de novel·la

'A casa teníem un himne'

  • Maria Climent
  • L'Altra Editorial

“A casa la gestió de les emocions sembla que s’ha deixat per a una altra vida”, llegim a la segona novel·la de Maria Climent (Amposta, 1985), A casa teníem un himne, una història de dones narrada a tres veus i escrita en el català de les Terres de l’Ebre. Coneixíem l’autora per Gina, publicada l’any 2019, que com és evident pel títol ja comptava amb un personatge central femení i que va gaudir de molt bona acollida. Ara les protagonistes són una mare i les seves dues filles. Una mare que va marxar lluny de casa, a la Toscana, i dues filles que la van a trobar en un moment de les seves vides en què senten la necessitat de parlar-hi. Elles són l'Erne, la Remei i la Marga.

Cargando
No hay anuncios

En aquesta família singular –com de fet ho són totes les famílies–, la frase més repetida és: “Ara no en vull parlar”. Però arriba un dia en què parlar s’imposa. De les tres la més silenciosa és l’Erne, la mare. De fet, la novel·la comença amb la filla petita, la Marga, confessant que quan ella va néixer la seva mare no parlava. No parlava de debò, no per un problema puntual a les cordes vocals; havia deixat de fer servir la veu per a expressar-se, per a comunicar-se. Un silenci que recorda al del protagonista d’El baró rampant, d’Italo Calvino, que un dia va pujar a un arbre i va decidir no baixar-ne mai més i viure així, passant d’arbre en arbre. L’Erne es va refugiar en el silenci, no explicarem aquí per què.

Necessitem aclarir les idees

La germana gran, la Remei, és qui ha tingut la pensada d’emprendre el viatge: “És impropi de mi, això d’agafar un vol en un rampell. Més encara: de fer mil noranta-dos quilòmetres per demanar ajuda a ma mare i emportar-me ma germana menuda, com si la capverda de la Marga pogués aportar cap opinió prou sensata sobre com encarar la vida”. Perquè la sensata és ella, la germana gran, la metgessa casada i amb un fill, la que va marxar del poble, Arnes, per treure profit dels estudis. És ella la que ara té una vida aparentment endreçada, però és ella la que busca més respostes. Encara que la petita, la inadaptada, tampoc es queda curta: també ella necessita que l’orientin, que l’empenyin a decidir-se.

Cargando
No hay anuncios

La vida sovint fa basarda. A la vida, sovint, cal una mà amiga, una paraula de confort, una il·luminació. A la vida, sovint, necessitem posar negre sobre blanc el que abans no hem posat negre sobre blanc. A casa teníem un himne gira al voltant de la necessitat d’aclarir les idees en bona companyia i també de compartir el que no s’ha dit encara perquè no es faci verí dins el cor. També, de tornar al lloc on sentim que pertanyem. A més, resulta que la Remei guarda un secret: “Estic nerviosa. No sé com se’ls pot posar. Sí que ho sé: malament. No sé si els ho hauria de dir abans a elles, tot lo que explicaré. Però és que em costa tant, sentar-me i parlar del que em passa, amb elles!”

Com la primera novel·la de Climent, aquesta també està escrita amb mà femenina, és a dir amb les qualitats que es consideren pròpies de la feminitat: sensibilitat, delicadesa, fins i tot lleugeresa –entesa com ens deia també Calvino–; lleugeresa que no és superficialitat, sinó saber aterrar sobre les coses elevades. A casa teníem un himne està feta de petiteses quotidianes i de decisions transcendentals. Les peces estan ben encaixades i les veus s’alternen amb fluïdesa, sense caure en llocs comuns, fent-nos somriure sovint, per la qual cosa és una novel·la meritòria. En la meva opinió la naturalitat és, al mateix temps, la seva virtut i el seu defecte, perquè fa que s’apropi més a la vida que a la literatura.

Cargando
No hay anuncios