¿Què fer quan no t'agrada un llibre i et trobes el seu autor?

BarcelonaDiuen que al Japó els costa tant dir que no que, quan els conviden a sopar, tot i saber que no hi aniran, accepten la invitació i després no s’hi presenten.

En el món literari, he detectat una situació similar, que és quan et trobes algú que t'explica que s'ha llegit el teu llibre i no diu res més: ni si li ha agradat, ni tan sols si ha rigut (en el meu cas, és el feedback més recurrent). Després de donar les gràcies per la lectura, i com que la persona no afegeix cap més comentari, s'acostuma a crear un silenci incòmode d'aquells de pujo-a-l'ascensor-amb-un-veí-i-després-de-parlar-de-la-calor-que-fa-per-ser-desembre-ja-no-sé-què-més-dir-i-només-tinc-ganes-de-sortir-corrents. La interpretació que en faig, com a bona introvertida que soc, és que el llibre els ha agradat tan poc que no poden ni mentir, com els japonesos.

Haig de dir que, quan la gent em celebra el que escric, tampoc m'ho crec gaire. Fa uns dies la Carlota Gurt piulava que a ella també li passa, i que al món hi ha massa motius per mentir: paternalisme, llàstima, menyspreu, hipocresia, interès, covardia, ignorància o estupidesa; i pocs per dir la veritat. Si soc sincera, reconec que jo també he mentit al fer feedback de llibres, tancant aquest cercle infernal.

¿Crítica constructiva o projecció de l'enveja?

Però, com en sortim? Si em demanen que llegeixi un llibre abans de publicar-se, puc ser una lectora crítica (sempre amb respecte, perquè un tema del que parlarem un dia és com diferenciar les crítiques constructives de qui només et projecta la seva enveja). Trobo innecessari dir-li a un autor que el seu llibre, ja publicat, no m'ha fet el pes perquè la meva opinió, com la de tothom, sobretot quan no ens la demanen, és només això: una opinió. Hi ha l'opció de no llegir els llibres dels escriptors que coneixem, però no cal tirar-se pedres a la pròpia teulada, que escrivim en una llengua minoritzada i les vendes ja van prou magres. També podem amagar que hem llegit un llibre. Però llavors sap greu no dir-ho perquè hem dedicat temps a aquella lectura i, al cap i a la fi, els escriptors escrivim per a això, perquè ens llegeixin.

Potser no és mala idea fer el "retorn a la japonesa". ¿Quina millor mostra de cortesia pot haver-hi cap a un escriptor que acceptar la seva invitació a ser llegit? No se me n'acut cap de més bona, encara que després no es presenti ningú a sopar.