El museu que obre ferides abans de ser inaugurat

Babi Iar pot arribar a ser un lloc ben bonic. Un parc amb parelles joves que s’estimen, amb avis que passegen orgullosos els nets esquivant persones que fan esport al voltant del vell camp de futbol de l’Avanhard, un club de barri que solia jugar just al mig del recinte. Però a les porteries, que encara aguanten dretes, ja no s’hi marquen gols. Aquest any s’ha inaugurat just al mig del vell terreny de joc un monument que recorda els més de 33.771 jueus que van ser executats en aquest racó de Kíev el 29 i el 30 de setembre del 1941. En total, més de 100.000 persones van ser assassinades durant la Segona Guerra Mundial en aquesta zona de barrancs que llavors quedava als afores de la ciutat. “Quan es va acabar la guerra, les autoritats soviètiques, en lloc de voler-hi fer un gran monument per recordar els fets de Babi Iar, van convertir la zona en un gran parc amb una àrea infantil i el camp de futbol. Com si no hi hagués passat res. Com si molestés que la major part dels executats pels nazis fossin jueus”, diu Eduard Dolinski, president de la principal associació de jueus d’Ucraïna. Durant anys, cap monument recordava l’escenari d’una de les matances més cruels d’aquella guerra. No ha sigut fins a aquests últims anys que el govern d’Ucraïna ha autoritzat un pla per construir-hi un gran museu que s’hauria d’inaugurar el 2025. Però ja abans de posar-ne la primera pedra ha reobert ferides. Els morts de Babi Iar continuen sense poder descansar en pau.

Durant dècades, a Kíev no es podia parlar obertament dels fets de Babi Iar, malgrat que hi van morir més de 100.000 jueus, gitanos, persones amb malalties mentals i presoners de guerra. “Ordenaven a la gent despullar-se dalt del barranc. Després els executaven a trets i els cossos quedaven al fons. Els nazis van considerar que així seria més còmode, perquè no els calia cavar un sot per enterrar-los. Només calia tapar els barrancs amb terra”, explica l’historiador Andrii Rukkas. Però quan els nazis van entendre que els soviètics recuperarien la ciutat, van ordenar a presoners de guerra passar-se dies desenterrant els cadàvers per cremar-los. Uns morts als quals ningú va poder plorar durant moltes dècades, perquè les autoritats soviètiques detenien qui hi trobessin resant. “Per a Moscou era incòmode. Era admetre la persecució dels jueus per la seva religió, quan el discurs oficial era que llavors tothom era soviètic i prou. Era admetre la incapacitat de protegir Kíev dels nazis, era parlar dels ucraïnesos executats aquí que també s’oposaven a Stalin”, argumenta Rukkas. Per acabar-ho d’adobar, el 1961 una presa d’aigua mal construïda va cedir, va causar la mort de 146 persones i va modificar el paisatge de Babi Iar, perquè el fang arrossegat va tapar per sempre més els barrancs. Aquell mateix any, el poeta Ievgueni Ievtuixenko escriuria un famós poema on lamentava: “Cap monument s’alça sobre Babi Iar”. Xostakóvitx hi donaria forma musical amb la seva Simfonia número 13. L’art s’encarregava de mantenir viu el record de Babi Iar, mentre al parc les parelles passejaven i els joves marcaven gols.

El museu que no arriba mai

Amb la caiguda de l’URSS, unes quantes associacions van aixecar els primers monuments commemoratius a Babi Iar. Alguns de ben modestos i d’altres, com el de la comunitat gitana, que representa un carro, preciosos. Monuments per recordar-hi les víctimes del nazisme: unes víctimes que, de vegades, s’havien portat malament entre si. “Aconseguir crear un consens sobre la manera de recordar els fets de Babi Iar semblava impossible”, admet Rukkas. El 2016 el govern va anunciar plans per aixecar-hi un museu que s’hauria d’inaugurar el 2021, en el 80è aniversari dels fets. Però els plans es van aturar a causa de les picabaralles polítiques. “Aquella primera proposta no deixava clar si seria un museu sobre l’Holocaust, si se centraria només en els fets de Babi Iar... I tampoc explicava com es tractaria la figura dels col·laboradors”, es queixa Rukkas. “Fins i tot hi va haver un projecte per convertir el parc en una zona d’hotels i de recintes esportius per a l’Eurocopa que Ucraïna organitzava el 2012, però per sort es va aturar”, afegeix Dolinski. Al final del 2016, doncs, es va fundar el Centre Memorial de l’Holocaust de Babi Iar, una associació no governamental que rep fons de benefactors privats i que treballa de bracet amb la Unió Europea per crear el primer museu de l’Holocaust a l’est d’Europa. “Encara no hi ha cap museu de l’Holocaust a l’est d’Europa, tot i que és la zona on van morir més jueus. Només a Ucraïna, més d’un milió”, apunta Rukkas. El centre, sobretot gràcies a donacions de milionaris nord-americans i russos, ha engegat un projecte per posar nom i cognoms a cada víctima de Babi Iar. I, si és possible, explicar com era la vida de cada persona que va ser executada en aquests barrancs a l’oest de Kíev. De moment, ja han aconseguit identificar més de mil persones. En un article, un dels historiadors del projecte, Aleksandr Belikov, admetia: “Tenim algun detall d’unes 18.000 persones. I, ben explicades, les vides de mil més. Però aquí hi van morir unes 100.000 persones o més. Els alemanys no van fer fitxes de ningú i, com que la ciutat va patir greus desperfectes durant la guerra, en queda poca documentació”.

El centre també ha creat un podcast, una guia virtual i una pàgina web. Tot plegat sota el paraigua d’un consell assessor format per personalitats com la Nobel de literatura Svetlana Aleksiévitx, el boxejador i campió del món Vitali Klitxkó (germà de l’actual alcalde de Kíev), així com polítics nord-americans com Joe Lieberman i europeus com Joschka Fischer, empresaris i artistes com el rocker local Sviatoslav Vakartuxk. “La feina del centre memorial es fa amb mètodes científics. Cada material és analitzat per un comitè independent de tres experts de tres nacionalitats”, explica el president, Natan Xaranski, un activista que es va passar una dècada a les presons soviètiques abans d’anar-se’n a Israel, on va fer de polític. Ara, de tornada a Kíev, lluita per tirar endavant el gran projecte del centre: el museu a Babi Iar. Un projecte que no deixa de generar debat. L’últim problema ha sigut la idea de l’artista rus Ilia A. Khrjanovski de proposar una visita interactiva al futur museu en què cada visitant se sotmetria a un petit test a l’entrada. Depenent de les respostes, un algoritme assignaria un rol al visitant: víctima, assassí, col·laborador dels nazis, presoner de guerra a qui toca cremar els cossos... Segons el rol, cada visitant faria una visita diferent per espais on la realitat virtual li permetria acostar-se als fets del 1941. 

El Disney World de l’Holocaust

Desenes d’historiadors i artistes ucraïnesos ja han signat un document exigint que s’aturi aquest projecte perquè no el consideren apropiat, atès que “converteix la mort en un joc virtual”. En roda de premsa, Xaranski va explicar: “La proposta encara no s’ha aprovat, però continuarem treballant amb Khrjanovski. La seva proposta posa l’accent en el fet que la persones corrents també es podien convertir en botxins”. De fet, el projecte de Khrjanovski proposava acabar el recorregut pel futur museu en una zona de jocs per a nens, amb tobogans, per celebrar el triomf de la vida. L’artista austríac Dieter Bogner, que va renunciar a continuar col·laborant en el projecte, el va definir com “un Disney World de l’Holocaust”. Tampoc hi ha ajudat que l’artista escollit sigui rus. I que una bona part dels donants del centre siguin jueus russos, just en un moment en què la relació entre Ucraïna i Rússia és pitjor que mai. Així, el centre ha rebut l’atac de grups nacionalistes ucraïnesos, que han fet pintades antisemites a Babi Iar.

Ucraïna està tornant a escriure un passat que durant dècades només s’havia explicat des del punt de vista soviètic. El govern de Kíev va aprovar fa una dècada una llei que prohibia els símbols comunistes als carrers, excepte si estaven relacionats amb els monuments de la Segona Guerra Mundial. La relació amb Rússia ha complicat encara més les coses. Després de les manifestacions del final del 2013 i el principi del 2014 contra Víktor Ianukóvitx, el president aliat de Moscou i contrari als acords amb la Unió Europea, Ucraïna va veure com la guerra a l’est del país li feia perdre el control d’una bona part de la zona del Donbass i la península de Crimea, annexionada per Rússia. “L’impacte del conflicte amb Rússia ha portat a glorificar aquells ucraïnesos que en el passat ja van lluitar contra Moscou. Però així també es glorifica tota la seva ideologia. I molts d’aquells homes van cometre crims contra civils polonesos i jueus. Ucraïna no pot negar fets de l’Holocaust si es vol continuar portant bé amb Israel, els Estats Units o Alemanya”, raona Dolinski, que celebra que els últims dotze mesos els atacs antisemites hagin baixat una mica, en part per la popularitat del nou president del país, l’humorista jueu Volodímir Zelenski. “No tothom vol aquest museu perquè s’hi haurà d’explicar, agradi o no, que alguns noms glorificats pel nou nacionalisme ucraïnès eren antisemites. I que van col·laborar amb els nazis”, explica Dolinski, que des de fa anys lidera una croada per denunciar que governs regionals d’Ucraïna destinen diners a alçar monuments a criminals de guerra nazis. “S’han aixecat moltes estàtues a Simon Petliura, relacionat amb l’assassinat de més de 100.000 jueus durant la guerra civil del 1918 al 1920”, es queixa en referència a un dels polítics que va encapçalar una efímera república ucraïnesa just després de la Revolució del 1917. Petliura seria assassinat a París per un anarquista jueu, que l’acusava d’haver instigat pogroms el 1919.

L’avinguda que enllaça el centre de Kíev amb Babi Iar, de fet, porta el nom de Stepan Bandera, el dirigent nacionalista que va liderar l’intent de crear un estat ucraïnès independent aprofitant la invasió nazi de la Unió Soviètica. Bandera, glorificat per una bona part de la població ucraïnesa, va mantenir una relació complicada amb Hitler. Primer li va donar suport pensant que així s’alliberarien de Stalin, però després va ser empresonat pels mateixos alemanys. Al final, el van alliberar per aliar-se contra els soviètics. Les tropes de Bandera van cometre atacs contra civils polonesos i jueus, tot i que la nova narrativa ucraïnesa ho nega. “La nova historiografia s’organitza al voltant d’una associació anomenada Institut Nacional per al Record, una entitat que rep el suport de partits polítics extremistes i publica manuals per defensar-se de les acusacions d’antisemitisme. S’inventen noms i batalles o afirmen que molts jueus van formar part de l’exèrcit nacionalista ucraïnès, però moltes vegades només eren metges jueus reclutats per la força”, afegeix Dolinski. Per combatre aquesta glorificació de criminals de guerra, aposta per les xarxes socials. Utilitzant-les, denuncia cada nou monument que s’aixeca a criminals de guerra. Aquestes últimes setmanes, més de quinze, un dels quals una placa a la casa natal d’Oleksa Babii, un ucraïnès que es va allistar voluntari a l’exèrcit alemany i va formar part dels escamots d’execució de Babi Iar. “El problema és que fins i tot dins de Babi Iar s’hi recorden criminals. Per exemple, hi ha una placa dedicada a Ivan Rohatx, l’editor d’un diari nacionalista ucraïnès en les pàgines del qual cridava a assassinar els jueus poc abans dels fets de Babi Iar”, es queixa Dolinski. Rohatx, que va treballar inicialment organitzant l’administració de la nova Ucraïna sota l’esvàstica, seria executat precisament a Babi Iar el 1942, segons sembla per haver mostrat opinions contràries als polítics nazis.

Mentre s’espera poder fer les obres del museu, a finals del 2020 el Centre Memorial finalment va poder inaugurar els primers monuments a Babi Iar, un dels quals és una gran menorà. L’altre és al mig de l’antic camp de futbol, on s’ha construït un gran mirall per on es pot caminar i veure la pròpia imatge reflectida entre tubs metàl·lics contra els quals s’han disparat simbòlicament centenars bales com les que van fer servir els nazis. I, pels forats, el vent crea una música que es barreja amb càntics enregistrats. S’hi arriba per un agradable passeig on han instal·lat uns altaveus per mitjà dels quals unes veus reciten, amb un fil de veu, el nom de les persones que hi van ser assassinades. Vuitanta anys després, finalment s’ha aixecat un monument a Babi Iar. Ara és el torn del museu.