Així fa de pare

Alberto Montt: "Més que educar les meves filles, tinc la sensació que les entreno"

Il·lustrador, humorista gràfic i pare de la Laura i la Candelaria, de 13 i 3 anys. Publica ‘Ansiedad’ (Planeta), un llibre fet només d’il·lustracions enginyoses, tendres i clarividents que ens permeten alhora comprendre i riure’ns de la nostra angoixa. El llibre anterior va ser ‘Solo necesito un gato para conquistar el mundo’ (Temas de Hoy).

3 min
Alberto Montt

BarcelonaVaig néixer a l’Equador. La meva mare és equatoriana i el meu pare xilè, i en la meva infància vaig fer una vida força errant. Sempre vaig ser un nen força desarrelat emocionalment. No em costava deixar enrere amics per marxar a un altre lloc. Ho veia com l’oportunitat de noves experiències. Llatinoamèrica és un continent molt complex, on cada país té moltes tradicions.

Les teves filles creixen de la mateixa manera?

— No. Han viscut la major part del temps a Xile, tot i que ara vivim a França. Totes dues parlen i pensen en francès, però vull que no perdin la seva llatinoamericanitat, xilenitat i equatorianitat. Vull que mantinguin contacte amb la música, el menjar, els paisatges... i de moment me’n vaig sortint. Totes dues són fanàtiques de Llatinoamèrica. Amb la gran hem recorregut el continent, de Mèxic a la Patagònia, i amb la petita també ho farem.

La gran té 13 anys i la petita 3. Ets dos pares alhora.

— Totalment. Van passant els anys i les teves motivacions van canviant. El naixement de la gran va ser planificat, en canvi la petita va ser un meravellós regal infernal. És molt diferent la meva energia, l’energia que puc donar a l'una i a l’altra. Ara, també et dic que és al·lucinant tornar a començar de zero.

Quins sentiments et sorprenen?

— Em passa que quan veig la petita de tres anys enyoro molt la gran quan també tenia tres anys. I aquest sentiment d’enyorança fa que la meva relació amb la gran es transformi. I em passa el mateix quan em miro la petita. Ara, com que ja ho he viscut, soc més conscient de com passa de ràpid el temps. Em miro la Candelaria i li veig fer coses que sé que d’aquí a una o dues setmanes deixarà de fer per sempre.

Ets un especialista en patir tota mena d’angoixes. La paternitat és una mina, oi?

— Les meves filles em desperten milers de tipus diferents d’angoixa. Les pors que vaig afrontar amb la primera tenien més a veure amb el dubte de si jo ho estava fent bé, amb el sentiment de la tremenda fragilitat de les criatures tot i que, al final, resulta que no ho són tant. Ara que la Laura entra a l’adolescència, la meva ansietat té a veure amb el seu procés d’emancipació, de descoberta d’ella mateixa, del seu camí cap a l’edat adulta. Quan veig al meu voltant altres processos d’adolescència, m’angoixo molt.

I amb la petita, què no et fa estar tranquil?

— Això que et deia, que no tinc tanta energia, que ara tinc menys paciència, encara que al mateix temps ara gaudeixo amb coses que amb la primera filla em semblaven terrorífiques, com per exemple quan juga i cau i es fa mal. La petita fa coses arriscades que a la gran no li vaig deixar fer mai. La gran va créixer més dins d’una bombolla.

Però, igual que et fan patir, també et fan estalviar clonazepam?

— Sí, elles són un antídot de la meva ansietat. Les meves filles em fan viure l’ara i l’aquí de manera molt més real. Molt sovint, quan estic amb elles, només em preocupa aquell moment, res més. I això fa que la meva angoixa, que es passa tot el dia buscant escenaris catastròfics, no tregui el nas. Les meves filles no li deixen espai.

Educar i humor són conceptes excloents?

— L’humor en l’educació dels fills és una cosa complicada. En el meu cas, l’humor no és una cosa que busqui, no intento fer acudits ni trobar el costat fosc, però, inevitablement, és la manera com em relaciono amb la vida. Més que educar les meves filles, tinc la sensació que les entreno. Més d’un cop m’he adonat que els feia unes bromes com les faria a una amiga de quaranta anys. Això m’espanta, però, per una altra banda, penso: "Bé, veig que no els fa cap mal, ves a saber si d’una manera o altra els serveix". La gran té una relació amb l’humor que m’espanta.

Quan, t’espanta?

— Per exemple, quan es relaciona amb el meu pare. Hi ha vegades que li fa unes bromes que em generen un terror absolut i em pregunto d’on li pot venir una foscor com aquella. Ara, també t’he de dir que em genera un meravellós sentiment d’orgull. I la petita, amb només tres anys, té un humor que flipes. Potser això també t’ho diran altres pares. No ho sé. Hauria de demanar als meus amics que em deixessin una temporada els seus fills per comprovar-ho.

stats