Dos homenots del segle XX

Pla i Estelrich mantingueren al llarg de la seva vida una relació una mica tibant, de vegades força intensa, d’altres més freda, que s’estengué fins a la mort del darrer el 1958. Periodisme i llibertat enceta la relació epistolar quan ja existeix certa confiança entre ells i Estelrich actua com a mà dreta de Cambó. El felanitxer comença demanant a Pla que, de París estant, interactuï per a ells i treballi per a Catalunya. És una operació interessant per a ambdues bandes que implica que un jove i bellugadís Pla podrà fer-s’hi un nom i guanyar-se el pa, cosa gens fàcil en una capital cara com la francesa en temps d’entreguerres. Pla hi acabava d’arribar com a corresponsal del diari La Publicitat, mitjà que finalment l’estabilitzarà.

El 1921, Joan March funda a Palma dirigit per Estelrich El Día, rotatiu on Pla col·laborarà tres cursos amb traduccions de La Publi [sic]. Tanmateix, aviat sorgeixen els problemes econòmics i estira-i-arronses amb Estelrich perquè un precari Pla necessita els diners de bon de ver.

Aquestes plataformes li permeten moure’s i assistir a fets com la marxa mussoliniana sobre Roma, Berlín, Grècia, Suècia o l’anada a l’URSS com a corresponsal l’any 1925 de la qual promet escriure un llibre que, certament, acabarà confegint. Després, entrem dins el Directori, s’activa la censura, el processen per un article a El Día i surt a rotlle la 'macianada' de Prats de Molló (1926), però Pla no té una opinió tan negativa de Macià i dilucida que en part això el catapultarà a president de la Generalitat. Des d’una òptica catalana, ell saluda la República amb pessimisme perquè creu que s’entronitzarà com a França, serà del tot menys federal i la llengua s’evaporarà com al Rosselló.

A mitjan dels trenta, la correspondència s’interromp i es reprèn a mitjan quaranta amb una altra trifulga, i després als cinquanta. Els temps són de sobra coneguts, l’idioma de les lletres no ha mudat, però òbviament no cal aclarir en quina llengua li remet ara tots els textos Pla. Els conflictes continuaran in crescendo fins al punt que Estelrich li recriminarà el tractament que li dispensa pel fet que no se n’hi han abonat uns.

El llibre es completa amb un pròleg exhaustiu de Sílvia Coll-Vinent, notes agraïdes al peu sobre la infinitat de personatges que citen i un annex de tretze textos d’un d’ells parlant sobre l’altre sense comptar l’Homenot de Pla a Estelrich.