Suplements 08/03/2021

Vicenç Villatoro: “La història no és necessàriament un procés de millores successives”

9 min
Vicenç Villatoro.
Disponible en:

Vicenç Villatoro (Terrassa 1957) és, com saben els nostres lectors, articulista de l’ARA. És un periodista de llarga carrera i un narrador premiat. L’excusa per conversar amb ell és la publicació del seu últim llibre: La casa dels avis.

Què era “la casa dels avis”? Què representa?

La casa dels avis és dues coses: és una casa molt normaleta, on els meus avis estiuejaven i, finalment, van viure, i, per tant, és una memòria d’infantesa. També és una altra cosa, que és el seu somni que recull tota la seva visió del món. Per tant, per a ells era la caseta i l’hortet de quan eren joves. Però la casa dels avis també és allò que hi és sempre, és la cosa contínua, la cosa permanent, la cosa arrelada, i, per tant, a més de ser una casa amb parets és una metàfora de les coses que toquen a terra.

Per tant, també és la memòria familiar?

La memòria és l’excusa. No em llevo com a escriptor un dia dient: “Explicaràs la història de la teva família”. Em llevo un dia, o molts dies a la vida, fent-me preguntes, i, a més a més, fa cinquanta anys que em faig les mateixes, que són: què hi fas aquí, qui ets... que, a més a més, em sembla que són preguntes bastant universals. Hi dono voltes no per respondre-les, eh, perquè respondre-les és una altra cosa. És a dir, en responc més als articles del diari que no pas en un llibre de sis-centes pàgines.

I el que et preocupa és la identitat?

Dit així, “la identitat”, sembla una cosa alemanya, diguem-ne, una cosa “ooooooh”. Sembla Kant. No, penso sobre qui som i sobre per què som el que som i per què no som el que no som i com en allò que som hi han influït coses que es deuen a l’atzar, que no has triat (els teus avis), el lloc on has nascut, però hi influeixen coses que sí que has triat: quins llibres has llegit, quines pel·lis has vist... Tot això ets tu! I et vas fent a peces.

I una peça és la terra?

Què som? En part, els llocs on som. No seríem el que som no només si haguéssim nascut en un altre lloc, sinó si visquéssim en un altre lloc. El lloc és rellevant. Jo crec que vam viure una època, i el covid l’ha matada, que ja ens era igual viure aquí com allà. Jo m’enrecordo quan deien que venia a Barcelona l’Agència del Medicament; hi havia gent que havia de treballar en això i que eren de Copenhaguen i deien: “Bé, doncs és igual, farem la mateixa vida si l’Agència del Medicament va a Barcelona que si va a Brussel·les, perquè menges el mateix, et veus amb la mateixa gent, et connectes a la nit amb els mateixos...” Però quan van mal dades, el lloc torna a ser molt important. Hem passat molts dies tancats als mateixos llocs. Per tant, jo crec que el lloc ens fa, el lloc on som, el lloc on hem nascut, el lloc on volem anar. Per tant, de totes aquestes peces que diuen qui som, aquest llibre és la del lloc. Una altra pot ser la de la sang, una altra poden ser els llibres. Però aquí el que és central, i per això és una casa, és un lloc, un espai.

¿L’Artur Lamolla i la Llúcia Vives representen una època?

Una època, una classe social, una visió del món. Són una generació que per a mi és la més important de la història de la humanitat, gairebé, perquè és una generació que veu que el món que coneixien se’n va en orris, se’n va en orris de la manera més bèstia de la història de la humanitat, anys trenta i quaranta, i comença una cosa més aviat entristida i polsegosa.

¿Són els que podien parlar d’“abans de la guerra” com un moment lluminós?

Sí, aquí és l’abans de la guerra. Però, per exemple, és Stefan Zweig quan diu “el món d’ahir”. Diu: “Ara és així, el món”. I Zweig escriu enmig de l’embolic, enmig de la tempesta. Ells viuen el després de la tempesta. O Sándor Márai. Són gent a Europa que... O Mercè Rodoreda o Josep Pla o Salvador Espriu, que tenen un jardí... O Giorgio Bassani, amb El jardí dels Finzi-Contini. Tenen un jardí, deia, que no és Hollywood, però no està malament i s’aguanta, la tempesta és tremebunda, sigui la Primera Guerra Mundial, sigui la Segona Guerra Mundial, sigui la nostra, de guerra, i després hi ha una altra cosa.

¿L’“abans de la guerra” té una part de mite?

M’ho explicaven sobretot exiliats, o fills d’exiliats, que quan tornen a Catalunya, els fills que no hi han estat mai diuen: “Hosti, tu, però no és com ens ho havien explicat! Ens van dir que aquí el raïm era com el préssec, i el préssec com el meló! I aquí tot és normalet”. És a dir, aquest temps anterior, que s’ha trencat per l’exili o s’ha trencat simplement per la tempesta, és mitificat i a la nostra generació ens arriba com un temps mític, entre altres coses perquè la nostra generació està formada en el tardofranquisme, que és poc mític i, per tant, impressiona allò que “hi havia un temps que es parlava català”, “que podies fer el que volies”, “que eres de partits i de sindicats”. Bé, doncs aquest temps és mitificat. Els meus avis són aquest temps, són més coses, però són aquest temps.

¿El que més els marca és la presó i l’exili?

Són soldats, menestrals, i això m’anava bé per altres raons. Jo soc de la generació que ha sentit dir a la universitat “catalán, idioma de la burguesía ”. I jo dic: “Hosti, vol dir?” És a dir, a casa meva es parlava català, els meus avis eren catalanistes separatistes, i eren un manyà i una nuadora, que va entrar a treballar a la fàbrica als nou anys. Quan et poses a remenar el teu passat, no sempre et trobes el que vols, eh. Allò que dius: “Ostres, tu, a veure si amb un senyor d’Estat Català dels anys trenta em trobo un fatxa de camisa verda”. I, ostres, em trobo uns articles d’ell dient: “Dictadures ni una. Ni la dels uns ni la dels altres. Dictadures mai. Jo soc un catalanista lliberal ”.

La filla ho viu diferent que ells?

Ells tenen una visió del món que és castigada en la primera postguerra amb l’exili i la presó, que ells pateixen, però que pateix d’una manera diferent i rellevant la seva filla, ma mare. Quan comença la guerra té sis anys i quan acaba en té nou i, per tant, pateix per una guerra que no entén. Els altres pateixen per una guerra que entenen i que té a veure amb les seves tries personals. Però la generació de ma mare pateix una guerra que no entendrà mai i es passa tota la vida dient: “Allò que van triar els meus pares em va portar a patir a mi. Per tant, fills, no ho trieu mai, perquè ho passareu fatal”. I això, quan ja escrius com a net, però també com a avi, et fa patir. Dius: “Entesos, fantàstic, fem coses, fem-ne moltes, les fem convençuts!”, però allò que fem no té efecte només sobre nosaltres.

¿Aquest patiment explica aquest silenci de tantes famílies?

M’ha sobtat l’extensió del silenci. A casa no se’n parlava i quan sortia Franco parlant a la tele feien una ganyota, però que no és notés gaire. Si preguntaves sobre la guerra, doncs xiulaven i miraven cap a una altra banda. Vaig pensar que això és por, és una patologia familiar, però porto tres llibres sobre coses com aquestes, en entorns molt diferents, i el silenci és compartit. És el silenci dels vençuts. Els vencedors devien anar cantant el Cara al sol pels carrers, però a les famílies de vencedors tampoc els havien explicat res. Parlo, en un dels tres llibres, d’un senyor que ha estat a Auschwitz, que tothom sap a casa que ha estat a Auschwitz, i no ha explicat en la vida ni una paraula de què era estar a dins d’Auschwitz; i ho explica als setanta anys a la professora de ball. No és la por, és el dolor, i una certa voluntat d’encapsular el dolor i de no deixar-lo en herència. A la meva família és una descripció, però jo crec que hi ha una generació que la processó li va sempre per dins.

Quin és l’origen d’aquest llibre o, vaja, d’aquesta saga de tres llibres?

Hi ha moments que tinc unes ganes boges de fotre el camp i després penso que on aniré que no sigui aquí. Per això vaig triar el meu avi, un andalús que ve a Catalunya, un home que se’n va. Així parlaré dels que se’n van. I quan estic fent això a Còrdova, m’adono, a través d’anècdotes quotidianes, que anar-se’n és molt important, però no anar-se’n també. Sobretot si hi ha hagut cruïlla, diguem-ne, que la decisió d’anar-se’n et marca la vida, però la sensació de no anar-te’n també. Després de la guerra la meitat se’n van anar a l’exili i la meitat se’n van anar a la presó, i veuríem que anar-se’n i quedar-se són decisions que tenen a veure amb coses que no són l’estratègia política, sinó que tenen a veure amb la situació familiar, amb la relació amb el teu propi espai, que tenen a veure amb el teu projecte de vida. Per què se’n va la gent? Perquè té gana. Segur que només se’n va perquè té gana? Jo m’adono que tenen gana, eh, però que molts se’n van perquè s’ofeguen. D’altres se’n van perquè allà estan amargats amb una estrella groga, gairebé, eh, o perquè tenen algú aquí que els ha explicat una cosa sobre com és aquí, que potser no tot és veritat. Si jo pensés que anar-se’n o quedar-se es pot explicar amb una sola cosa en faria un article per a l’ARA demà, perquè ho podria dir amb 1.275 caràcters. Però si jo tinc la sensació que aquestes decisions sobre el que som no es poden explicar ni amb sis-centes pàgines, llavors faig sis-centes pàgines, perquè amb 1.275 caràcters no puc. La suma dels articles de l’ARA i aquests llibres fan un tot.

¿És possible tenir resposta a aquestes preguntes?

És possible tenir intuïcions, il·luminar espais buits. Per exemple, jo abans de posar-m’hi no hauria dit mai que la migració tenia tant a veure amb la guerra; no tenia la sensació que el meu avi que se’n va a l’exili hi ha un moment que dubta molt si tornarà mai o si no vol tornar. No hi ha respostes perquè, probablement, aquestes coses no tenen resposta, però acumules il·luminacions, acumules intuïcions.

A Dues ciutats, Zagajewski diu que hi ha homes sedentaris, emigrants i d’enlloc. Tu de quina mena ets?

Jo no ho sé. Si ho sabés ho escriuria. És a dir, si agafem els fets, soc sedentari, jo visc on vaig néixer. Lee Marvin, a La llegenda de la ciutat sense nom, diu: “Els homes es divideixen en dos blocs: els que saben on van i els que no saben on van”.

Ara també n’hem viscut una, de tempesta. Sense guerra, però una tempesta.

Ha plogut molt, però no hi ha hagut un cicló. És a dir, el que trenca la vida d’aquella generació és més que el que ens ha trencat, ens ha modificat la vida a nosaltres. Ara bé, sí que m’adono que això que hem viscut no comença el 2007, ni el 2010, ni el 2017. Algú sempre et diu “Això és fruit de la crisi econòmica del 2007”. I dius: doncs el meu avi se’n va anar a l’exili i la meva àvia a la presó per coses semblants. La nostra tempesta l’hem viscuda i ha deixat un rastre de dolor, i el dolor no competeix amb el dolor. Tot és mereixedor de compassió. Ara jo no tinc la sensació que el trencament del món hagi estat tan abrupte i tan radical com va ser a la generació anterior. Ara el pateixes, perquè és el teu.

Com veus el país?

Complicat, el veig tens, el veig encarcarat. I estic inquiet, estic inquiet perquè, si no volem que passin coses massa tremendes, ens hi hem de posar una mica. La història no és necessàriament un procés de millores successives. No te’n refiïs, del vent de la història. Si vols anar a un lloc o vols marxar d’un lloc, rema. El país se n’ha de sortir en els seus objectius, però també en la convivència quotidiana. Res no li serà regalat, això només passarà si hi ha exercicis d’intel·ligència, de responsabilitat, si en sabem, tots plegats.

Quin va ser l’error el 2017?

Per dir-ne un: “Espanya no es pot permetre la foto d’uns guàrdies civils traient urnes”. Això jo ho he dit amb aquesta boca. Doncs sí que s’ho podia permetre. Per tant, en què ens vam equivocar? Creient una cosa que no era. Espanya, a partir d’un cert moment, que no sé si és la Contrareforma o si és el 1808 o no sé quan és, jo crec que del 1850 al 1860, fa un projecte equivocat, però és un país molt interessant. Com a independentista hispanòfil jo em pensava que Espanya havia canviat més. És a dir, em pensava que Espanya havia interioritzat més els valors de la modernitat i d’una manera més global del que m’adono que havia fet. A vegades faig servir de referència Maragall, i quan Maragall li diu a Espanya, l’any 1898, “Escolta, Espanya, la veu d’un fill”, ell diu: escolta, Espanya, has de canviar, has de canviar en dues coses: fer un país més modern i entendre’m en la meva llengua. I jo tinc la sensació que Espanya ha avançat bastant en la creació d’un país modern, però en la segona pota maragalliana no ha avançat, no ha avançat gens. I, per tant, a mi... Jo he tingut una sorpresa adolorida no per la reacció dels poders públics ni dels Villarejos ni de les clavegueres, sinó, diguem-ne, pel grau de maduresa moderna de la societat espanyola.

stats